Per Eudald Calvo, estudiant de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i militant del En primer lloc, crec que ens hem de centrar en aquelles dinàmiques que es van portar el curs passat i que cal millorar o corregir de cara les properes mobilitzacions. El discurs “anti-bolonya” (adjectiu que la premsa ens adjudicà) va pecar sempre d’aquest “anti”, és a dir, del “discurs del no”. Cal invertir aquesta negativitat, doncs és la il·lusió la que ens portarà a aconseguir motivació i ganes, la que ens portarà, per tant, a aconseguir petites victòries que haurem de saber gaudir. Cal, per tant, un nou curs estudiantil de lluita en clau positiva, un discurs pro-Universitat Pública.
En segon lloc, cal mantenir i millorar les dinàmiques assembleàries i realment democràtiques que va gaudir el moviment estudiantil. Això significa no renunciar a les mobilitzacions de masses i caure en l’avantguardisme, en el parany de la lluita d’una minoria molt pura ideològicament però incapaç d’arribar a la massa estudiantil. Cal engrescar la resta dels agents que participen de les universitats i implicar-los en la utopia, ja vella però rejovenida, que és la Universitat Pública.
En tercer lloc, cal implicar la resta de la comunitat universitària en les nostres lluites. És a dir, deixar de pensar en termes estrictament estudiantils per obrir-nos i coordinar-nos amb sectors de professorat i treballadors no docents. La situació de crisi capitalista i els acomiadaments haurien d’esdevenir una situació molt favorable per estendre el discurs de classe que ens implica a totes.
En quart lloc, s’ha d’assenyalar que una de les mancances del curs passat va ser la inexistència d’un full de ruta clar. No teníem més estratègia que “tombar” l’aplicació del Pla Bolonya. La tàctica va anar mutant i sempre va ser original i engrescadora (ocupació de facultats, vaga de fam, etc) però sempre amb la fixació de tombar Bolonya, sense més fites intermitges. Va faltar un anàlisi acurat dels objectius a curt i mig termini per poder celebrar petites victòries a mesura que s’avançava el curs. No teníem un plantejament ben fet i ens va passar factura: vam veure que era impossible el nostre objectiu, sovint vam caure en el derrotisme i això va portar a la desil·lusió, sense valorar les moltes victòries que ens va brindar el curs de lluita.
En darrer lloc, cal recordar que com a Esquerra Independentista, hem d’apostar perquè quedin impresos certs aspectes en la nostra lluita estudiantil: la llengua catalana i el marc territorial dels Països Catalans. Sense esdevenir uns zombis que repeteixen aquests termes sense parar, cal fer entendre a la resta del moviment estudiantil la importància de la nostra lluita que tenim com a poble oprimit.
Però totes aquestes raons no han de servir per fustigar-nos sinó per millorar en la construcció permanent del moviment estudiantil. Cal valorar les victòries assolides: difusió massiva del discurs contra Bolonya (malgrat la desinformació dels mitjans), implicació de grans masses estudiantils, consolidació d’estructures organitzatives (Assemblees de Facultat, CAF, CAE, etc.), maduració de la sectorial estudiantil (podríem dir que el SEPC es va fer gran de cop), nivells de combativitat elevats, exploració de nous models de lluita, creació d’un contrapoder estudiantil capaç de fer front a les institucions, entre d'altres.
Per tant, hem de ser conscients que l’any passat va ser un gran any per les mobilitzacions estudiantils arreu del país i sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Cal que aquest catalitzador, el moviment estudiantil, esdevingui, altra vegada, un punt actiu, un espai de contrapoder, un lloc on explorar nous models de lluita i noves escletxes en el sistema capitalista i, en definitiva, una escola de persones que volen i poden canviar la societat actual. Regenerem el moviment estudiantil, dotem-nos d’aquest discurs de victòria que tant ens agrada i ens il·lusiona, fem que el que ahir semblaven utopies, demà siguin una realitat.
