Era Milan Kundera qui va escriure: “la lluita contra el poder és sempre la lluita de la memòria contra l’oblit”. I a les acaballes del 2008, una conjura col·lectiva se cita al Teatre Tívoli de Burjassot. Esgotat l’oblit, la memòria desborda la platea. Ha estat descodificada, aïllada i foragitada l’equació de la desconnexió disruptiva entre generacions en què una democràcia amnèsica ens pretenia deseducar. Perillosa equació de silenci i oblit, mesclat de desmemòria i reinvenció de la història, barrija-barreja de transició malparida i lleis escrites i no escrites de punt i final impune. Equació deconstruïda radicalment a cop de cultura i paraula en la connexió insondable que es forjà entre escenari i públic, entre tres generacions tossudament alçades.
Perquè va ser Juan Gelman qui les va veure venir fa temps: “acaben les dictadures i arriben de sobte els perfeccionistes organitzadors de l’oblit”. A l’Estat espanyol, el label d’oblit esparvera i el certificat cum laude de lobotomia programada respecte al passat remot, proper o immediat, s’expedeix cada dia. Impunement. A València, abocar ciment sobre el passat no és només una metàfora cruel. És la crua realitat: pretensió de tones de totxo postmodern i de fal·lera constructora sobre les fosses comunes de 26.000 represaliats pel franquisme. A València es decreta, doncs, barroerament i a cop de cimentadora, la memòria dels peixos: l’oblit com a base de dominació per esborrar la realitat de cop. A Barcelona, però, capital fashion esmaperduda, la cosa és més dúctil: el Fòrum que “mouria el món” i que finalment només va moure especulació, s’erigí sobre el Camp de la Bóta, camp de concentració, de dolor i d’afusellaments també. Només a posteriori, tard i malament, en una minúscula placa –que cal cercar amb passió de memòria– es refereix breument com es (de)construeix la ciutat: sobre les cendres de l’oblit, la temptació del silenci i la despersonalització col·lectiva, negant la història que amaga cada racó de la trama urbana. Contra la despossessió de la memòria, però, la gentada del Tívoli certificava que ja ens prenen prou coses cada dia per deixar-nos robar la memòria també. Perquè si es perdés la neuroconnexió amb el passat que modula el present i anuncia com podria ser el futur, la deriva seria absoluta. Perquè si ells guanyen, si guanyen ells, ni els morts se salvaran, com escrivia Walter Benjamin: “Ni els morts estaran fora de perill si l’enemic venç. I aquest no ha deixat de vèncer”.
Potser per això Goytisolo ho concretà poèticament: contra l’oblit, cal mantenir “el dedo en el gatillo de la memoria”. Ràfegues de memòria condensades el desembre passat en un teatre municipal, on recuperaren la veu des dels afusellats de Paterna i els maquis de Llevant d’ahir fins als morts d’abans-d’ahir de la transició, que mai no compten ni han comptat en les estadístiques oficials. De l’ègloga per Miquel Grau als atacs contra Vicent Andrès Estelles o Joan Fuster, la memòria segueix esbrinant com es va contenir i esmicolar la voluntat col·lectiva de ruptura a base de violències policials i parapolicials, sota el paraigua i l’empara del terrorisme d’Estat. Per arribar, finalment i per suposat, a les més recents víctimes negades del terrorisme ultradretà i dels nous odis teledirigits que el sistema albira. Des que ens van arrabassar Lucrècia el 1992 a Costa Polvoranca (Madrid) i Guillem Agulló a Montanejos (Alt Millars) el 1993, els crims de l’odi han estat un degoteig invisibilitzat. La transsexual Sònia al Parc de la Ciutadella, Roger Albert a la Vila de Gràcia el 2004 o la darrera osca, a Madrid, amb l’assassinat de Carlos Palomino el 2007 a mans d’un militar ultradretà. Entremig, també, Aitor Zabaleta a Madrid o Amad Amamdhi a Sant Andreu de la Barca: la llista del qui segueixen estant però ja no hi són. De companys que són, però que ja no estan.
Punts d’ancoratge col·lectiu
Galeano, tanmateix, ja ho va suggerir. Fa temps. “Per als navegants amb ganes de viatge, la memòria és un punt de partida”. Per a centenars de joves que als inicis de la dècada dels noranta cercàvem incrèduls respostes a un model social ple de coses per fora i ben buit per dins, la mort de Guillem va ser un tall convuls que sagna encara, un punt de no-retorn brechtià que palesava que el ventre immund de la fera encara bategava, un espill trencat però no esmicolat de nosaltres mateixes. Trencadissa d’innocència i un mirall fragilitzat, que no distorsionava pas la realitat i sí reforçava, en canvi, els cops rebuts i les solidaritats acumulades on fuetejar la consciència. Des de la coherència que dóna la memòria. Punts d’ancoratge col·lectiu on revisar el fet i no fet, que sempre passa factura. Paterna, Camp de la Bóta, Miquel Grau, Guillem... o els ressons d’Auswitchz i Dachau, Mathaussen i Gusen, Ravensbruck o Bergen-Belsen. Els camps de l’horror on van morir 6.000 republicans d’arreu dels Països Catalans. Salvar els noms. Salvar els mots. Salvar-nos: Tívoli, desembre de 2008.
Naomi Klein també ho ha apuntalat recentment: contra l’auge del capitalisme del desastre, l’antídot és la memòria. L’alternativa és la memòria. Futur de memòria coma opció sòlida. Memòria d'un futur anterior anhelat tres cops, tres cops rebels, per tres generacions. I així, contra la paràlisi social decretada pel Poder en l'eclosió de l'era de la por i l'individualisme, hem anat descobrin a poc a poc i des del 1993, els nexes que vinclaven la impunitat que envoltà la mort de Guillem amb la impunitat de la transició. Amb la immunitat de la dictadura. Amb la indecència de la sublevació feixista. Traumes i trames que certificaven i certifiquen l'estat (espanyol) de les coses i el seu estatuts d'impunitat cronificada.
El setge barroer de l’oblit
Contra aquesta impunitat triplicada i cronificada, quasi permanent, la conjura de Burjassot va reeixir. Si les bases de l’actual sistema de dominació a les democràcies autoritàries de mercat es fonamenten avui en la imposició i la impostura cultural, en l’auge de la desprogramació respecte a la pròpia història i en el bombardeig quotidià dels mass media, la batalla cal plantejar-la en els mateixos termes. Contracultura, contravalors i contrainformació. Encara avui vius i dempeus, gràcies a la memòria: l’ampla barricada contra l’oblit té això. En l’era del descrèdit de la política, ni casa gran ni causa comuna. Memòria. Memòria com a causa gran i casa comuna, amb totes les contradiccions intrínseques, on fills i néts, mares i àvies, es troben de nou, aprenen junts i, plegats, combaten el setge barroer que pretén l’oblit.
Malgrat tot, bucle vergonyant, “la història es repeteix com tragèdia i després com a farsa”, que digué Marx. Només un més després de Burjassot, les tensions entre memòria i oblit segueixen obertes i surant. 27 de gener, Barcelona. Carles Sentís és homenatjat oficialment al Col·legi de Periodistes i rep la medalla al treball del ministre Corbacho. Exactament el mateix dia que es commemorava l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Ningú, excepte honroses excepcions (Vilaweb, Directa i el Grup Ramon Barnils), va voler recordar que Sentís era un d’ells.
I suma i segueix. L’endemà d’aquell despropòsit amb en Sentís, espia de Franco, un correu electrònic alarmant denunciava que el Departament de Cultura del conseller Tresserras havia contractat per protegir part del patrimoni museístic a Tarragona, l’empresa Levantina de Seguretat. Empresa directament implicada en la fosca teranyina empresarial de la trama ultra que sacseja el País Valencià. Així, de sobte, amb un peu a Burjassot i l’altre al futur, va venir-nos a la neurona rebel la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda. Ell li escrivia el 2 d’octubre de 1962: els catalans portem cinc segles fent l’imbècil; la qual cosa no significa que haguem de renunciar necessàriament al que som, sinó, sobretot i en tants sentits, deixar de fer l’imbècil. Que ja toca. D’una santa vegada.
La passió de la memòria segons Burjassot és precisament això. Tres generacions dempeus, tres voltes rebels, contra l’oblit. Síntesi vital també, pels més joves, que no van poder matar Guillem; tampoc la mort no s’ho enduu tot. Mai. Guillem Agulló és per molts el punt d’equilibri d’Arquímedes des d’on moure el món i comprometre’ns contra el feixisme. Memòria fèrtil i desobedient, llaurada en els suburbis d’un sistema d’exclusió i amnèsia. Conreada amb cura i estima. Cada dia. Terra que voldrien erma i on s’arrela la dignitat que encara ens queda. Guillem. Guillem Agulló i nosaltres. Que som els seus. Quan, contra el temps de la confusió i els proscrits de sempre, la memòria esdevé el millor antídot. La millor escola de la llibertat. La millor autodefensa. El vincle imprescindible. El vincle imprescindible per deixar, entre d’altres coses, de fer rotundament l’imbècil.
15 ANYS, TAMBÉ, D’IMPUNITAT
En l’era de la cadena perpètua encoberta, de l’enduriment penal geomètric i dels continus processos d’il·legalitzacions, la colpidora realitat judicial del cas Agulló camina despullada. Només un condemnat en un judici on es van bandejar i negar les motivacions polítiques: Pedro Cuevas, que va complir quatre anys de presó d’una pena d’onze. I que a les darreres eleccions municipals encapçalava la candidatura neonazi d’Alianza Nacional (An) a Xiva (La Foia de Bunyol), dos anys després d’haver tornat a ser detingut en l’Operació Panzer, en un operatiu contra l’extrema dreta on es van decomissar armes de l’exèrcit espanyol, munició i un llançagranades. Contra ells, avui, una xarxa antifeixista formada per més de 40 entitats socials, populars i sindicals s’han personat com a acusació popular contra la impunitat. Sobretot, perquè al sud del país es lliura avui una nova batalla de València. Contra tots els elements: la complicitat política, el silenci mediàtic, la minimització judicial i, fi ns i tot, la ridiculització policial davant les agressions constants i reiterades d’una extrema dreta normalitzada a casa nostra. Aquesta normalitat és la que fa de València, avui, la capital catalana, estatal i europea de la impunitat, però on campanen els nous ultres com els rota. L’alarma va sonar fa temps: la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada a Vic o l’España 2000 de José Luis Roberto Navarro El Cojo esdevenen, ja, laboratoris de l’extrema dreta que ve. I no és cap broma: a Vic, disposen del 18% i són segona força. 62.000 vots i 68 regidors vots d’extrema dreta als Països Catalans, territori que ja concentra el 33% del vot ultra i unionista a l’Estat espanyol. I la passió segons Burjassot, a memòria oberta, com a millor antídot i l’única alternativa.
Més informació:
http://www.comissiodeladignitat.cat
