Tant sí com no: qüestió nacional. L’anàlisi de Gramsci es produeix en el context d’ascens del feixisme italià. La reacció de l’intel·lectual comunista, quan feia cinc anys de la fundació del Partit Comunista d’Itàlia (1921), fou maldar per agrupar les forces sociopolítiques que hi podien fer front. Així s’entén que la qüestió meridional proposés l’articulació d’un front obrer, camperol i intel·lectual hegemonitzat pel proletariat industrial del nord d’Itàlia i el camperolat meridional, però que comptava amb capes liberals. Per aquest motiu Gramsci apunta a l’assaig la via d’entesa amb aquest sector per evitar que caigui dins l’hipotètic camp d’atracció feixista. L’assaig que ressenyem és una aposta per la unitat revolucionària (democràtica, primer; socalista després) –avantsala del frontpopulisme?– contra el feixisme. Però què hi havia a la base? El dèficit d’una no prou assolida unificació italiana (1859-1861). L’escrit gramscià –tant sí com no, doncs– remet a quin bloc ha d’aspirar a acabar la unificació nacional de la península itàlica. Així, veurem que Gramsci remet al líder del Partit Sard d’Acció, Lussu. Per què? Per a atraure’l al front de classe nacional-popular a què hem apuntat. Què reflecteix, doncs, la qüestió meridional? Un projecte que transcendeix la implantació política del moviment feixista i palesa com, a la base, hom ha de remetre a la qüestió nacional italiana: irresolta. El condicionament intel·lectual i polític tàctic de l’assaig era el feixisme, però el condicionament estratègic n’era el bastiment de la nació dels italians; bastiment a través d’una classe nacional que aglutinava sectors afins i propers. Per aquest motiu el títol del diari que fundà Gramsci el 1924 es titulava L’Unità.
***
L’extensa introducció de Joan Tafalla a l’assaig de l’intel·lectual-polítc Antonio Gramsci (1891-1937) Alguns temes de la qüestió meridional (1926) –anàlisi ideològica confegida cinc anys després de la formació del Partit Comunista d’Itàlia (PC d’I), i abans de ser empresonat– exposa múltiples elements de context històric pel que fa a les mancances nacionals de l’estat italià eixit del procés d’unificació assolit el 1861. El projecte nacional gramscià derivava, doncs, del Rissorgimento, del moviment d’unificació italiana.
Tafalla, que situa encertadament la «qüestió meridional» dins la «qüestió nacional», remet a la formació històrica de l’estat italià (establert de nord a sud) –veritable motiu de reflexió del text gramscià–, el Congrés de Livorno del PCd’I (1924), l’origen del moviment meridionalista i l’emergència del feixisme.
Gramsci, d’origen sard, s’interessà pel cas de l’Illa de Sardenya com a fet rellevant de la qüestió del Migjorn. No descurà, en la seva anàlisi, la condició de «colònia interna» a mans de la burgesia del nord d’Itàlia, aglutinada entorn del liberal Camillo Cavour (180-1861), que des del Piemont, i en aliança amb Lluís Napoleó III, endegà l’emancipació de la península italiana de l’imperi austríac.
L’interès que té el meridionalisme (el moviment cultural-polític del sud de la península itàlica) és el seguit de qüestions implícites que hi tenen a veure: la formació dels intel·lectuals, el corporativisme i la seva superació per la formació de la classe nacional o dirigent, l’aliança entre el bloc agrari i el clergat del sud, el marc internacional del fet nacional –meridional– en el marc dels debats de la Internacional Comunista i el bienni roig activat a la regió de Torí.
Tafalla explicita que el fet nacional no ha de ser tractat com un fet cultural (o culturalista), sinó que enclou fonamentalment causes estructurals polítiques i econòmiques que apel·len la construcció estatal i la correlació de forces entre classes, organitzacions polítiques i tipus d’intel·lectual. Pel que fa a la «qüestió intel·lectual» –i com s’esdevé a Alguns temes […]– Tafalla vol centrar l’atenció del lector en un fet: les relacions de Gramsci amb teòrics de la qüestió meridional i integrants, per exemple del Partit Sard d’Acció (Emilio Lussu, 1890-1975). No eren comunistes (fet que no era imperatiu a l’hora de formar aliances tàctiques necessàries), però mantenien punts en comú pel que feia, per exemple, a la formació històrica de l’estat itàlià, la crítica al supremacisme d’alguns socialistes-positivistes respecte dels sards i del Migjorn, el debat entorn del model polític on s’havia d’encabir la qüestió meridional, que no era la independentista, sinó que oscil·lava entre l’autonomia (PSd’A) i la República Federal d’obrers i camperols (Gramsci). Amb tot, existia un clima de clarificació prèvia que exigia acords de mínims. Les relacions de Gramsci amb Piero Gobetti o Guido Dorso se situaven en un context de lluita contra el feixisme. (És una qüestió que cal tenir en compte en el cas català: l’agrupació d’intel·lectuals que, per bé que no conflueixen en un determinat posicionament de classe, coincideixen en aspectes mínims fonamentals pel que fa al fet nacional. Una manera d’avançar políticament és guanyar posicions pel que fa a la contradicció principal. Intel·lectuals com a «companys de viatge».)
Històricament podem inscriure la «qüestió meridional» dins el Rissorgimento, moviment cultural d’afirmació que es trobava a la base de la unificació italiana. Així, podem pensar en l’anàlisi de classe del moviment cultural de la Renaixença (que no fou cap estratègia d’unificació nacional) a fi d’extreure’n la dimensió ideològica que es trobaria a la base d’un incipient moviment catalanista, que no culminà en revolució democràtica: no culminà en un estat. Gramsci «treballava» l’anomenada «qüestió meridional» després de la unificació italiana vuitcentista. Hi havia, doncs, un estat amb una feble articulació nacional (també podríem plantejar si Itàlia era un estat sense nació, com en el cas de la formació de l’estat esplanyol el 1812).
La reflexió gramsciana establia la qüestió nacional com a qüestió de classe: un nou bloc nacional-popular que esdevingués nacionalment articulador –de nord a sud. La proposta gramsciana suposa una via nacional (italiana) al socialisme, amb autònomia respecte de la via soviètica, tot i que les tesis entorn de la qüestió meriodinal foren ben vistes per la Internacional Comunista pel que feia a l’aliança obrera i camperola. Sota el marc del postoctubre roig, Gramsci concebé que el socialisme es materialitzava si es duia a terme una anàlisi de les característiques de la formació de l’estat i del model de societat, concebut integralment. La formació del bloc històric no era un efecte mecànic, sinó que era conseqüència de l’estructura social entesa no en termes estrictament econòmics, sinó culturals/ideològics. (diferenciació entre «classe econòmica» i «consciència política de clase»).
Per bé que Gramsci proposés una aliança política entre el proletarietat del nord d’Itàlia (regió no homogènia, amb posteriors qüestions nacionals emergents) i el camperolat «disgregat» (paraules de l’intel·lectual-polític sard) del Migjorn per mitjà de la baula d’un intel·lectual no tradicional. Un model intel·lectual no pas format en la dependència vers el «bloc agrari», sinó definit en el context de la societat industrial, cosa que suposava la integració de la formació cientificotècnica amb la formació clàssica. Cal dir que la formulació del bloc històric nacional havia de tenir una doble funció: una funció articuladora de classe revolucionària per a possibilitar un Estat socialista. El bloc resultant de l’aliança havia de tenir efectes nacionals pel que feia a la construcció d’Itàlia. Hegemonia de classe, indestriable a l’hegemonia nacional. Gramsci no separa la qüestió de classe del fet nacional. Passa que Gramsci havia de posar l’èmfasi en la consecució d’una revolució socialista (que havia d’escometre una funció de nova unificació nacional hegemònica) tot tenint en compte les característiques de la societat invertebrada de la península itàlica. De fet, el projecte gramscià contemplava la clàssica tesi del proletariat com a classe nacional (en el cas que ens ocupa aquesta classe era consenqüència de l’aliança leniniana entre obrers i camperols) que endegava el moviment d’emancipació nacional.
El front intel·lectual –els ordinovistes (en al·lusió al portaveu comunista L’Ordine Nuovo)– esdevindrà intel·lectual col·lectiu amb el PCd’I. En síntesi, i a partir de l’emergència del PCd’I, el partit que representava el bloc històric nord-sud, era l’organització que havia d’articular la Itàlia nacional-popular. Fou un projecte.
***
L’anàlisi gramsciana adaptada al cas català cal que parteixi d’una situació prèvia: no tenir un estat, i l’instituït a Espanya i França, tenir-lo en contra. Ha d’interrogar-se entorn dels factors condicionants i determinants de la formació de l’estat espanyol i francès a l’hora de poder situar els jocs de poder entre classes i grups de pressió o elits. Una anàlisi sistemàtica en aquesta direcció (Gramsci i les constants polítiques i culturals de l’estat espanyol) pot enquadrar de manera més resolutiva un moviment d’alliberament nacional republicà.
Què ens pot aportar la «questió meridional»?
- En el cas dels Països Catalans de quin criteri ha de partir l’ànàlisi «meridional»? Del de classe, fent abstracció del fet nacional? Del criteri nacional, condicionador del criteri de classe? Gramsci, recordem-ho, partia d’un Estat, que havia de ser transformat. La classe nacional era la futura classe revolucionària, aconduïda per l’intel·lectual col·lectiu (el partit). La unificació italiana, però, no acabà de «solucionar» el cas de Sardenya.
- L’articulació d’un front policlassista d’alliberament, definit (o modelat), en part, en el moviment de masses de l’1 i del 3 d’octubre de 2017.
- La definició d’un nou model econòmic –generat per la Repúblicana Catalana Independent– que correlacioni creixement i desenvolupament segons les necessitats reals del país.
- L’anàlisi de les múltiples formes d’espanyolització banal, la finalitat de la qual pugui possibilitar l’elaboració d’un informe que apreciï i subratlli la funció nacionalment alienadora d’una àmplia capa d’intel·lectuals i de mitjans de comunicació. Analitzar, doncs, tota mena de propaganda, de literatura àmpliament consumida (que es fa passar per literatura popular). Identificar-ne l’alienació subliminal. Un estat de la qüestió que identifiqui els blocs sociopolítics, i llurs portaveus i plataformes comunicatives, en connexió directa i indirecta amb els grups de pressió de l’estat. En aquest sentit, la consideració gramsciana dels intel·lectuals; el concepte «sentit comú», o «hegemonia», han de ser posats al servei de l’estratègia independentista.
- Quina és la forma política que ha d’aglutinar el binomi lluita política-lluita intel·lectual, i com ha de fer front a les «qüestions meridionals», les «qüestions nacionals», als Països Catalans.
- Estudiar Gramsci des de l’independentisme implica no importar mecànicament lectures gramscianes d’organitzacions autodefinides d’esquerra, o de sectors intel·lectuals que hi són representats. Aquest espai ha acabat esdevenint, com és sabut, un bloc legitimador de l’Estat (espanyol). Ens en cal una lectura pròpia, del revolucionari sard. Caldrà traduir-ne, de Gramsci, Els intel·lectuals i l’organització de la cultura.
Com diu Tafalla, l’assaig de Gramsci pot ser útil pel que fa a la «relació colonial» centre-perifèria (p.6) present a les nacions minoritzdes de la Unió Europea. L’aplicació confederal, o independentista, de la «qüestió meridional» gramsciana pel que fa a les nacions sense estat d’Europa compta amb el referent de la Carta de Brest (1974-1981).
La consideració de «centre» com a «estat» i la realitat convencionalment entesa com a «perifèria» –«nació subalterna», o regió dependent de l’estat– presenta una nova dimensió que supera l’analisi estatista. Per a escatir la «relació colonial» entre estat i nació ocupada el vessant nacional és determinant, i és el que discrimina l’eix esquerra-dreta. La forma «bloc històric» pren més força revolucionària a partir de la consideràció de les nacions sense estat, les quals, en gran part, són a la base de les regions econòmiques, motors de l’Europa dels estats. No existeix classe sense nació.
