Reflexions al voltant de la recuperació de la figura de Jaume Martínez Vendrell per part de la Fundació Reeixida
Avui volia escriure sobre Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), patriota de pedra picada i lluitador incansable a favor de la democràcia i la independència de Catalunya. Per a uns pocs, el nom de Jaume Martínez Vendrell té unes reminiscències gairebé mítiques, les que corresponen a aquells valents que es van encarregar de mantenir la flama encesa enmig de la foscor. Per a la gran majoria, no és ningú. Nosaltres Sols, milícies d’Estat Català, capità de l’Exèrcit Popular de la República, ferit, presoner, camps de concentració, evasió, resistència, Front Nacional de Catalunya, accions de propaganda, passador de frontera, novament detingut i empresonat, EPOCA, judici pels casos Bultó i Viola, exili i, un cop més, presó els darrers anys de vida malgrat estar greument malalt. S’han fet sèries de Netflix amb biografies molt menys apassionants!
Com deia, avui volia escriure sobre Martínez Vendrell, però aleshores m’ha vingut al cap la imatge dels joves que l’altre dia omplien les manifestacions de la Diada. M’hi jugo un pèsol que ells tampoc no han sentit a parlar mai de Martínez Vendrell, Daniel Cardona o Manuel Viusà. Igualment, no deuen saber qui són Robert Surroca o Agustí Barrera, per anomenar-ne dos que encara són vius. Fins a cert punt, és ben normal: cap professor d’història els n’ha parlat mai, entretinguts com estan a explicar el paleolític i el neolític cada any, i tampoc es pot dir que els mitjans de comunicació hi ajudin gaire. I ja us dic jo, modèstia a banda, que una entrevista amb Robert Surroca és molt més sucosa que qualsevol intercanvi de retrets entre polítics de segona que ocupen l’atenció mediàtica diària.
Per la ignorància dels joves hi hem passat tots. Els qui són menors de vint-i-cinc anys, i a la Diada n’hi havia molts que encara no han estrenat la vintena, vol dir que han nascut després del 2000. Això significa que per a ells l’antifranquisme són batalletes de l’època dels avis, el nom de Jordi Pujol no els fa ni fred ni calor, i TV3 i els Mossos els han tingut sempre, els donen per descomptat i, encara que per motius diferents, miren d’interactuar-hi el mínim possible. Fins i tot el referèndum del 2017 i les batusses i misèries posteriors els cauen lluny, segons com. Com s’informa aquesta jovenalla? Ja m’imagino que no llegeixen el diari Avui de la primera a l’última pàgina, com feia jo, però hi ha vida més enllà de tiktoks i snapxats? De debò ho hem de fiar tot als espavilats que aconsegueixen fer-se o dir-se influenciadors?
En dic influenciadors per no contravenir les normes lingüístiques d’aquesta casa, però he de confessar que és de les poques ocasions en què trobo que hi escau l’anglicisme. Influencer. Només de pronunciar la paraula ja s’ensuma el pedigrí. Fins i tot em sembla sentir el gran Joan Fuster: puix és influencer, vejam què diu. Després els escoltes i t’agafen ganes de rellegir Fuster, és clar. O un Cavall Fort. Abans, dels influenciadors, en dèiem referents. I fossin artistes, esportistes, intel·lectuals o polítics, alguna cosa havien fet a la vida per assolir la seva posició de mestratge i capacitat d’influència. Un llibre, una idea, una cançó. Encara que fos córrer darrere una pilota i marcar gols. En canvi, els influenciadors d’avui en dia, es pot saber on han estudiat influenciologia? Quins mèrits han fet a banda de sumar seguidors a les xarxes? Viure de gorra i passar-nos-ho per la cara? Recomanar-nos productes que els regalen? Ensenyar o mig ensenyar pit i cuixa?
Poca broma amb els referents. Tothom té els seus i són bastant personals i intransferibles. Difícilment dos germans o dos amics tindran els mateixos. Acaben sent el resultat d’una sèrie de variables, en què l’entorn familiar i l’educatiu són determinants al principi, però després els camins professionals i l’atzar també hi juguen un rol important. Jo potser no seria independentista si a EGB no hagués tingut la Sra. Sala de professora de socials, la mare de Xavier Sala i Martín. Segurament no seria periodista si a l’institut no hagués escoltat Miquel Calçada, Mikimoto, i la Mercantil Radiofònica, amb el mític trio format per Jordi Vendrell, Ramon Barnils (jo de gran volia ser com ell) i Quim Monzó. Sense el magisteri de Jem Cabanes, fins i tot abans que fos corrector d’aquesta casa, mai no hauria estat conscient de la riquesa del català, i de la seva fragilitat, i de la necessitat de defensar-lo. Al cap dels anys, sense gairebé adonar-nos-en, som qui som i som com som també gràcies a aquests referents, o per culpa seva.
Torno a Jaume Martínez Vendrell per acabar. Ell també va tenir els seus referents, és clar. Va bé saber-los per entendre els personatges. Martínez Vendrell formava part dels Pomells de Joventut de Josep Maria Folch i Torres, un moviment tan interessant com desconegut. Es va educar a l’Escola del Treball de Barcelona, dirigida aleshores per Rafel de Campalans. I qui més va influir en el seu pensament polític va ser Manuel Folguera i Duran, president de la Unió Catalanista i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Potser la figura de Jaume Martínez Vendrell ja queda massa llunyana per ser el referent directe de ningú, però ben segur que és necessari preservar-ne el record i donar-lo a conèixer a les generacions més joves. Mentre hi hagi polítics catalans a l’exili, la frase que va pronunciar Martínez Vendrell el gener de 1939 quan va marxar a Catalunya Nord mantindrà la vigència: “Passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa.”
Efectivament, Martínez Vendrell va tornar a casa al cap d’uns mesos per tornar a la lluita i va ser, probablement, el primer antifranquista, malgrat que la historiografia oficial no ho vulgui reconèixer ara que farà cinquanta anys de la mort de la “rata de la més mala delinqüència”, com bé va descriure Joan Brossa l’infame dictador. Per combatre els silencis, que mai no són innocents, tenim la Fundació Reeixida. Per sort. Ells han propiciat la reedició a Tigre de Paper d’Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946), de Jaume Martínez Vendrell, un llibre descatalogat que es presentarà oficialment demà divendres a l’Ateneu de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, on va néixer. Després vindran més presentacions a Berga, Barcelona, Lleida, les Borges Blanques, Reus i Tarragona. I dilluns que ve, 22 de setembre, el president de Reeixida, Oriol Falguera, ens convida a fer una ruta basada en el llibre que anirà del punt d’informació de la Setmana del Llibre en Català fins al port de Barcelona, on la vigília de la Diada de 1944 membres del FNC armats i vestits de pescadors van penjar una gran bandera catalana als cables del telefèric.
