A les darreres eleccions catalanes, els qui han perdut de bo de bo són els qui han canviat l’espasa de la lluita pel bastó del passeig, els qui han fracassat de veres són els qui ens volien fer creure que ells alliberarien Catalunya amb una reverència a Espanya i han pactat amb els nostres botxins, com va deixar escrit Joan Salvat-Papasseit a la seua Poesia, al seu Epistolari, al Pròleg a ‘La Batalla’ de Daniel Cardona, als seus ‘Mots Propis’ o al ‘Primer Manifest Català Futurista, contra els poetes amb minúscula', de l’any 1920. "Mentre no els odiem, no els podrem vèncer mai! Cal propulsar l’odi contra Espanya o deixar d’existir", ens deia aleshores; avui, rellegint-lo, també ens ho recorda i nosaltres encara hi afegim la referència al tòxic (des)govern català de Vichy, que també és, al capdavall, espanyolista: "Cal que el qui no ha pactat amb l’enemic, el qui no és disposat a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra. La invasió no és un fet? ¿L’escarni, no és constant? ¿És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes".
Ni l’independentisme de debò ha mort, ni s’ha produït cap gir vers l’espanyolisme, ni la mà esquerra s’ha convertit en la mà dreta. Això és el que ens volen fer creure els interessats d’acusar-nos a nosaltres, els independentistes abstencionistes, d’haver facilitat la victòria del masover de Sánchez, d’Illa, del PSC més sucursalista del PSOE neofalangista: mala gent, sí, com tants d’altres d’enllà i d’ençà. De màgia minúscula i d’il·lusionisme maldestre, ja n’hem tingut prou, ja no en volem més. Volem Poesia amb Majúscula, la de "l’estel d’un esguard / i el d’una senyera".
Tot plegat és ben senzill i ben clar. I fins i tot ben alegre, sí. Perquè els abstencionistes independentistes tenim molts motius per a estar-ne contents i molt satisfets, del resultat. El que ha passat a les darreres eleccions catalanes és el mateix que va començar a esdevenir-se a les darreres eleccions municipals i espanyoles: els independentistes octubristes no volem que ens prenguin més el pèl i per això no hem votat aquesta colla de traïdors de Junts per Catalunya, ERC i la Cup, que han perdut 800.000 vots perquè s’han passat els darrers anys, d’ençà del Primer d’Octubre, deixant-nos tirats i enganyant-nos cada dia de les successives legislatures. Ens hem plantat i hem dit prou: "vulgueu alleugerir-vos de mentida. No acceptéssiu companys encarcarats per fora i buits per dins".
Els patriotes que ens vam quedar a casa o vam anar a escampar la boira el dotze de maig de dos mil vint-i-quatre passat en comptes de votar candidatures mediocres i espantadisses tenim els comptes de les xarxes socials plens de missatges acusadors amb mil motius catastrofistes de part de col·laboracionistes per haver gosat poder abstenir-nos de votar-los, ai las!, una vegada més. Amb mil excuses de mals pagadors i engalipadors, ens volien convèncer que els havíem de tornar a votar malgrat tot. Doncs no: no ho hem fet, és clar, perquè considerem que els vots que vam introduir a les urnes del Primer d’Octubre són vinculants i vigents, pertinents i innegociables com la poesia del desig i el convit de la rosa als llavis: "Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! - de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua".
Els independentistes abstencionistes tampoc no vam trobar convincents els oportunistes d’Alhora. Ni Aliança Catalana, que ha iniciat una deriva que l’allunya de l’independentisme integrador. Incapaces d’ordir altrament una proposta unitària, les candidatures independentistes extraparlamentàries no representaven una opció coherent ni ferma. La manca d’una comunió de les opcions suposadament alternatives a fi d’assolir l’objectiu nacional contrasta amb la bella imatge d’unitat efectiva que els versos de Salvat-Papasseit dibuixen: "totes les mans dels trinxerarires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc".
Nosaltres, els qui sabem què és traginar urnes d’amagat i també guardar fusta al moll, no canviarem pas de parer a les eleccions europees vinents. Confiem que els partits processistes que encara tindran la barra de presentar-s’hi, amb tot de discursos farcits de mentides i de promeses buides sobre l’alliberament nacional de Catalunya, s’acabin d’ensorrar del tot. Només podrem fornir un moviment nou a partir del moment d’enguany mateix o dels anys vinents en què la nostra abstenció els cauteritzi i les seves cendres fumegin: "Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum".
Mentre escopim, convençuts, a la closca pelada dels nostres il·lustres cretins, continuem, doncs, conspirant, com Joan Salvat-Papasseit, perquè som "mil sagetes al vent que clamen llibertat" i el nostre emblema són les quatre onades de la mar talment les quatre barres de sang amb aquella gavina, el moixó que, amb les ales esteses, s’enlaira, victoriós, per assolir l’estel. Car "hom creu en el pervindre de la nostra nació escoltant i emparant-se d’aquests homes tan rars, però que encara en queden": de fet, certament, cada dia en som més: 'l’allau us val!'.
