Avui, les mobilitzacions porten el segell del Moviment Popular del Rif, que de forma pacífica exigeix millores en infraestructures, sanitat i educació. A través d’aquesta plataforma, la zona nord del Marroc ha esdevingut l’epicentre d’un reclam que situa en l’agenda la necessitat d’una major justícia social, la fi de la corrupció i un poder polític autònom i equilibrat per a una població a qui la monarquia s’ha dedicat a atacar quan ha plantejat les seves demandes.
Tot i l’abast de les protestes, els mitjans espanyols han ignorat la repressió de què és víctima la població rifenya, contra la qual el govern, presidit pel Partit de la justícia i el desenvolupament (PJD), ha desplegat centenars d’efectius militars i ha ordenat la detenció dels seus activistes, a qui acusa de posar en perill la seguretat del país, conscient que la seva “primavera àrab” comença a replicar-se a Tànger, Marràqueix, Casablanca i altres ciutats.
La falta de notícies sobre la rebel·lió del Rif abraça la majoria dels rotatius i digitals conservadors, els quals no n’han dedicat cap article en profunditat. Una circumstància que només s’explica per la coneguda amistat entre els respectius països.
Cal recordar que l’Estat espanyol és el principal proveïdor d’armes del Marroc, a qui els governs del PSOE i el PP han autoritzat la cessió de bombes d’aviació i blindats que avui s’utilitzen per controlar les seves fronteres o sufocar les protestes que solen aflorar entre sectors que reclamen una solució democràtica pel Sàhara Occidental i el Rif.
A canvi d’aquestes armes, el Marroc facilita l’entrada d’empreses espanyoles vinculades a l’energia, la banca, el turisme i les telecomunicacions, a les quals ofereix avantatges fiscals per a la instal·lació de les seves seus i l’explotació de mà d’obra barata. Entre aquestes companyies trobem Telefònica, Gas Natural, Abengoa i el Grup Barceló. La connivència d’interessos també s’ha plasmat en acords pel control de les respectives fronteres i les lloances que els reis Felip VI i Mohammed VI es professen mútuament.
Així, malgrat les denúncies de la Coalició Marroquina pels Drets Humans pels abusos que perpetren les tropes i la policia marroquina, els diaris espanyols no han abordat obertament aquest conflicte. I, quan ho han fet, ha sigut per intentar relacionar els líders de la revolta amb l’islamisme radical.
És el cas d’El País, que en l’edició del 12 de juny va titular “Els islamistes atien una protesta massiva a Rabat en solidaritat amb Alhucemas”. Segons el diari del Grup Prisa, darrere de les manifestacions a favor de l’autonomia del Rif hi ha el moviment islamista il·legal Justícia i Espiritualitat.
També amb la mateixa línia ho tracta l’ABC, que el passat 17 de juny destacava a la secció d’Internacional que “La violència arriba a la revolta del Rif”; El Mundo, que utilitzava com a titular “Les protestes incendien el Rif”; o La Vanguardia, que el 3 de juny va publicar un article sobre el dirigent del Moviment Popular del Rif, Naser Zefzafi, asseverant que “està sota l’influx de les posicions rigoristes més extremistes i seria un producte de l’onada islamista que es va fer visible a la primavera àrab”.
Tret dels digitals més escorats a l’esquerra, com El Salto o La Haine, la resta de rotatius estatals posen l’accent en la suposada violència de les protestes i els seus vincles amb la branca de l’islam que no reconeix la jerarquia espiritual de Mohammed VI, alhora que deixen en segon pla el fustigament de les forces policials i les penúries a la qual es veu sotmesa la comunitat rifenya.
A diferència del què passa a Veneçuela, doncs, les afinitats entre els estats espanyol i marroquí -i també el govern català– han generat en els mitjans més proclius a l’establishment hagin matat aquí la cobertura d’un conflicte que, a ulls de molts analistes, posa al descobert el perfil autoritari del règim alauita.
