Encara no ha fet una setmana de l’atemptat homòfob a la discoteca The Pulse d’Orlando i les seves 49 víctimes mortals i altres tantes de ferides són un record incòmode fora de la comunitat LGTB? Això pareix en els titulars dels media, però no en les xarxes. Ni tampoc en alguns indrets ben físics, de Catalunya mateix, on s’han fet aquests dies actes de memòria i repulsa, institucionals alguns i fins de l’aparador d’una botiga de Ripollet, per exemple. M’arriben per whatsapp fotos, com la que encapçala aquestes ratlles. En miro les cares, intento retenir-les, reso una pregària civil.
Els media han girat full, els titulars se n’han anat per força cap a la Gran Bretanya, on dijous era assassinada la diputada laborista i europeista Jo Cox, 41 anys, en un carrer de Birstall (West Yorkshire, al nord d’Anglaterra). Tenia l’edat, any amunt any avall, de les víctimes d’Orlando. Vides que la manera de morir i el calendari reuneix. El terror, el terror.
Tanmateix, podem reduir la matança d’Orlando a un fet terrorista més i prou? Quan s’ataca una disco de clientela aplegada per la seva orientació sexual, i hi mates tanta gent com pots, a tu mateix també, és un acte de terror i prou?
La pulsió que fa anar un individu en contra de les diferències sexuals, l’homofòbia, parla de manera eloqüent de nosaltres i se n’hauria de parlar més. De la nostra societat enrarida, tot sovint, per terrors interiors que l’evolució cultural no pot aplacar. No és una qüestió ideològica i prou, és terror. Terrors individuals que són col·lectius, t’ho miris com t’ho miris. Ha quallat massa, la sentència de Thatcher i Reagan que no hi ha societat sinó individus i prou.
Terrors que ara massacren una disco LGTB i causen una mortaldat com no se n’ha sentit parlar en el nostre món occidental tan cregut d’haver conquerit llibertats, ataquen dues lesbianes a Badalona (la setmana passada), dispersen una trobada d’homosexuals a cops de porra i amb mànegues (a Turquia), diuen bestieses al País Valencià com si res (l’arquebisbe Cañizares, la regidora del PP Gema Borrasa de l’Ajuntament de l’Olleria), no donen rellevància informativa a d’altres matances recents de gais (a Veracruz, Mèxic, a final de maig, uns quants homes se’n van carregar set a trets en un bar).
Les autoritats de la FDA (Agència Federal d’Aliments i Medicaments) dels Estats Units ha aixecat aquests dies la prohibició als homosexuals de donar sang. Sí, ho havia prohibit. Qui sap si no ho tornarà a fer quan la matança d’Orlando sigui arxivada.
El cartell valencià de la Geperudeta i la Moreneta fent-se un petó als morros té la virtut d’anar al fons de la cosa. Massa, troben alguns. Vénen a dir que és possible de recórrer a les marededéus com a tradició indiferent i tot, sense necessitat de referències religioses, que la festa s’ho val per ella mateixa: però res més. No poden ser representades així, clamen. És la nova inquisició. Només que, justament, han estat les marededéus les aliades icòniques dels gais en la seva llarga lluita a la catòlica Espanya contra la repressió. De manera recurrent i sàvia, elles han parlat per ell(e)s. És que ja ningú més que els gais no se’n recorda?
No, les coses no han canviat tant com tenim ganes de creure. Ni de bon tros.
