Corre un acudit per internet en què un xiquet pregunta a un major "Què són els drets humans?" i l'adult (son pare) li respon que "Són una cosa per a rics". És bonic com en tan poques paraules es pot resumir tant el que avui en dia és la lluita de classes.
El dret a la vida són els drets humans però el seu exercici continua essent "una cosa per a rics". Precisament, fer que els drets humans siguin universals, per a tots, és allò que alguns volem, defensem, lluitem i aconseguirem.
Que el dret a viure sigui generalitzat i que la por no sigui la norma social és el nostre objectiu primer. I per fer-ho ens cal enfrontar-nos amb els rics, que avui són rics sobretot per desposessió dels pobres, que avui són rics sobretot per drets dels pobres no exercits.
Per això, donem suport a la lluita de les treballadores de Port Aventura en defensa d'un conveni que elimini les subcontractes amb preus diferents de les contractes i els sous de 600 euros (una vergonya legal però vergonya al cap i a la fi).
S'ha acabat el temps dels triomfalisme de dir que tots tenim feina. Si la feina no permet una vida digna, no és feina, és esclavisme, I avui, el Salari Mínim Interprofessional, defensat per llei per PP, CyU i PSOE, com a mínim, és una forma d'esclavisme. No ens val dir que la patronal el que vol és que on hi hagi SMI. La patronal, ho sabem i ho explicitem aquí, només vol esclaus, però som persones, tenim necessitats personals i col·lectives i no ens doblegarem a les seves imposicions dictatorials ni als seus partits.
Volem, abans que res, la sobirania personal, la que fa que sigui possible viure amb un salari tot i sabent que el salari és violència dels rics contra els assalariats en totes les formes i que el salari pren avui formes completament vexatòries per a qui treballa (inclosa la d'autònoms impossibles), per a qui és imprescindible. Ens cal recordar-ho... mil cops.
No demano que hi hagi, només, un espai de negociació laboral amb garanties. Demana que qui treballa, les treballadores i els treballadors, tinguem tots els drets i cada dia més. I exigeixo que la dictadura del capital sigui anorreada, desaparegui de les nostres vides. Perquè exigeixo totes les sobiranies, començant per la sobirania econòmica i personal. I no dels que viuen del treball dels altres de mil formes i cada una pitjor que l'anterior. Sinó de qui treballa i posa el seu cos a treballar a canvi d'un salari. Rebaixar més seria posar-se al servei dels esclavistes...
I més enllà d'això hi ha l'espai de la confrontació, l'espai que ens permet entendre el treball com una forma d'apoderament de les classes populars, com una forma de ser més enllà de les nostres vides. Allà anem!!!!
