A la barricada del davant, ens en riem i ens en riurem

Fa uns mesos, a Carcassona em vaig comprar la versió de la vida de Mahoma publicada per Charlie Hebdo, obra de Charb-Zineb. És un còmic bo que vaig engrapar sencer en francès, llengua que no domino però que conec. I en vaig gaudir molt i molt, a banda d’aprendre’n un munt.

Jo sóc ateu i dient això no destapo cap secret, només faltaria, però respecto molt les creences de la gent, sempre que “la gent” no les vulgui convertir en “les creences” i siguin només “unes”, les seves. I quan parlo de creences parlo de les religioses i de les polítiques, de les que fan cap a la paperera de la història i les que mouen el món. Perquè creure en alguna cosa deu anar moltbé, i si aquesta “cosa” no es pot explicar suposo que encara més, però d’aquí a fer-ne “el món” hi ha un bon tros. Quan alguns dels que creuen recorren aquest tros i fan girar el món damunt del que ells creuen, aleshores de les primeres coses que prohibeixen, perquè prohibir és la gran mostra de dominació que fa amos als que ho volen ser, és riure. I és per això que ens en riem, bàrbarament ens en riem i sempre que puguem més i més.

Els assassins d’ahir a París no podran tirar enrere les idees de llibertat de la revista d’humor més destacada de l’Estat francès perquè l’humor, com sempre, continua essent revolucionari. I l’humor antiracista de Charlie més encara. Davant dels feixistes, es diguin integristes religiosos o del Front Nacional o, aquí del PP (llegiu l’Albiol de Badalona i el l’Alejandro Fernández de Tarragona i ho entendreu), som a la barricada del davant i ens en riem i ens en riurem.