Contra les beatificacions neofranquistes

L’Arquebisbat de València, sota el mandat del reaccionari Agustín García Gasco, començà la construcció de la parròquia santuari dels Beats Màrtirs valencians[1]el 2007.  S’alça al lloc on, durant anys, eren les naus en ruïnes de l’antiga fàbrica Cross, a la nova zona de l’Albereda i Avinguda de França.  L’arquebisbat rebé aquests terrenys de l’Ajuntament a canvi de l’espai arqueològic de l’Almoina. 

Es construí a per a honorar els 226 valencians morts per l’odi a la fe[2], durant la Guerra civil, i beatificats per Joan Pau II l’11 de març de 2001, fruit de l’allau de causes iniciades per García Gasco. 

Aquesta és la forma que han trobat per a seguir celebrant la seua “creuada” després de la mort de Franco, el dictador a qui l’església catòlica donà cobertura moral pel seu genocidi, a qui obrí les portes del reconeixement internacional a canvi dels tractes de favor que encara suporten les nostres butxaques a través del concordat. 

Jo sempre he vist aquesta església com un monument del que ha estat tot aquell temps “de bombolles” que hem deixat enrere.  Està envoltada dels principals temples del negoci de la construcció, els grans edificis de la prolongació de l’Albereda i de l’avinguda de França, símbols de la dèria requalificadora de la gent que ens governa, mentre col·lecciona imputats i imputades.  I és on és gràcies a un dels molts tripijocs de canvis i permutes que passaven el patrimoni públic a mans privades.  Com si s’haguera tractat d’acords igualitaris.

És al mig del parc temàtic del balafiament valencià: la Ciutat de les Arts i de les Ciències, l’Oceanogràfic, la V trobada mundial de les famílies amb el papa Benet XVI i el pastís de la trama Gürtel, el Circuït urbà de F1…

I, ella mateixa, representa la casposa ideologia de sempre, la d’aquests franquistes que es reclamen com a reciclats perquè fan servir argot neoliberal, que es volgueren fer una disfressa amb bitllets de 500 i que ara ploren pels cantons i diuen que cal que s’estrenyem el cinturó. 

Franquistes de sempre.  Franquistes com el que, cada 20 de novembre, anava a classe amb la camisa blava i després arribà a president de la Generalitat i, finalment, a perxador de l’Albufera.  Franquistes sociològics i neofranquistes…  Franquistes que no volen memòria històrica i que continuen fent honor i memòria del franquisme[3].

El proper 13 d’0ctubre, celebraran a la ciutat de Tarragona la beatificació conjunta de més de 500 persones, segons la Conferència Episcopal espanyola, testimonis de la fe i ferms valents.  Ho faran, com sempre, ens llançaran un allau d’ideologia espanyolista, menystenint la nostra identitat com a poble.  Ho faran mentre les vores de les carreteres i els racons oblidats dels cementiris encara amaguen milers de foses, milers de persones que l’església catòlica vol oblidades, lluny de la seua gent i fora de la història, perquè la seua “creuada” guiava els fusells assassins. 

Des de València, la ciutat que va fer una església consagrada als franquisme amb els diners de tota la ciutadania, a l’epicentre de l’esclafit de la bombolla capitalista, volem estar al costat de la gent de Tarragona, on el franquisme de sempre es vol fer una trobada d’exaltació i, també, a costa de totes i tots nosaltres.