M’ha sobtat extraordinàriament que des d’àmbits de l’Esquerra Independentista s’elogiï Espriu -en el marc del centenari del poeta- com el poeta del poble, gairebé com un autor que encavalca amb la revifalla del moviment popular per la independència actual. Com a mostra d’això tenim l’article de fa pocs dies de Joan Sebastià Colomer a L’Accent amb el títol “100 anys d’Espriu: el poeta del poble?” No pel que diu, sinó pel que obvia. I perquè ofereix garsa per perdiu.
Colomer afirma en aquest article que “el poeta del Poble” “va ser escombrat sota l’estora com un record incòmode.” No sé quin nivell de coneixement de la història i de la literatura catalana té aquest opinador, que afirma que Espriu va ser elevat a la categoria de “poeta del Poble” pel “compromís amb el país expressat en molts dels seus escrits.”
El titular amb interrogant “el poeta del poble?” em va cridar l’atenció, ja que semblava interessant d’entrada que per fi es qüestionés i des del coneixement la imatge d’un autor poc avesat als posicionament explícits i al compromís, que sí van complir tants altres autors incòmodes com Joan Oliver o Manuel de Pedrolo. Però m’ha defraudat, i més venint des d’un mitjà que es troba a l’òrbita de l’Esquerra Independentista.
M’ha semblat més honest, i no només una tirallonga de dades tòpiques copiades de la wiquipèdia, l’article publicat al web Catalunya Oberta amb el títol "Espriu, “reloaded”". I no per la meva sintonia amb aquest mitjà. L’autora, Maria Vila, posa sobre la taula una interessant reflexió: “No sé si Espriu podria ser qualificat de valent, i no sé ben bé què es pretén realçar amb la commemoració, ni amb quin objectiu. Potser, com deia, només es vol invocar la prudència (aquella que no ens hauria de fer traïdors), potser una unitat necessària en els temps que corren i aquell esperit pactista i d’entesa que va portar el poeta a creure en la Transició, amb la diferència que ara la Transició l’ha de fer Catalunya tota sola.”
Recomano a Colomer (Xavier Bru de Sala coneix aquest estudi perfectament, però mira cap a una altra banda i para la mà) la lectura de La “Pell de brau” de Salvador Espriu, o, El mite de la salvació, d’Olívia Gassol i Bellet. Cal entendre que l’iberisme, i les imatges de Sepharad i tantes altres de l'autor, van ser una reacció del moviment conservador i espanyolista que pretenia enfortir i estructurar Espanya en els anys més negres del franquisme. La idea de la reconciliació, de la pau entre catalans després de la criminal agressió feixista, per “fer segurs els ponts de diàleg.”
I el més important de tot, desitjo que aquesta lectura errònia d’Espriu només sigui una limitació, i no una atracció per un nou “iberisme” amb indumentària d’esquerres. Tot això ja està superat.
