El referèndum sobre la secessió de la Comunitat Autònoma de Catalunya ha estat un dels principals temes de discussió en la darrera campanya electoral al Parlament de la CAC. Tots els partits o organitzacions amb possibilitats d'obtindre representació es van haver de posicionar, tant a favor com en contra.
CiU va jugar un paper ambigu, com sempre, parlant de referèndum, de consulta, però sense anomenar mai la paraula “independència”. Una anàlisi plausible era que esperava tindre majoria absoluta al Parlament per poder manipular els tempos del debat sobre què, com i quan seria aquest hipotètic referèndum. Com es va poder vorer, no només no va arribar a la majoria absoluta, si no que es va deixar 12 escons pel camí, que foren recollits quasi en la seua totalitat per ERC, que en va pujar 11.
Finalment, per aconseguir el suport d'ERC a la investidura de Mas s'ha fet públic que l'executiu català convocarà un referèndum abans que acabe l'any 2014.
Quin serà el posicionament de l'Esquerra Independentista quan es convoque aquest referèndum?
Voldria ací aportar una visió particular meua que espere puga servir per obrir debat.
1- Marc territorial:
El primer dubte que m'assalta al cap quan parlen de referèndum és el més obvi: la territorialitat.
Evidentment s'està parlant d'un referèndum de secessió de la CAC, per què és el seu Govern autonòmic qui ho convocarà, i per què és evident que el suport social a l'independentisme comença a ser majoritari a la CAC, en contraposició a l'escàs suport social a l'independentisme a la resta de comarques dels PPCC.
Evidentment la consulta es farà entre els habitants de la CAC, i se'ls plantejarà la secessió de la CAC del Regne d'Espanya, però el que no és tan evident és que l'Esquerra Independentista, únic moviment independentista que sempre ha defensat la unitat dels Països Catalans i hi hagi de donar suport, o sí?
Per què donar suport a un referèndum que no entén els Països Catalans com una nació? Per què em perdonaran els apologetes de la “independència per parts”, però la majoria de gent del Principat de Catalunya que a dia de hui es proclamen independentistes entenen que la seua nació és la CAC, i és difícil d'imaginar quin tipus de lluita portarien a terme, desprès de la secessió de la CAC, aquesta nova fornada d'independentistes en pro de la independència de la resta dels PPCC.
I a un nivell institucional, un hipotètic futur Estat Català independent en mans de la burgesia no serà un agent actiu en pos de la reunificació dels Països Catalans.
Altre tema que m'agradaria apuntar són els pobres arguments que donen els defensors de la “independència per parts”, que consisteix bàsicament en la idea de què la resta dels Països Catalans viuran un revifament de la seua consciència nacional -nacional, i no regional!- emmirallats i atrets per les meravelles socials que s'aconseguiran en el nou Estat Català independent.
A aquest pobre argument jo hi vaig varis punts febles:
a) Per quina raó uns territoris amb una baixa consciència nacional, i desestructurats políticament, han de viure eixe revifament nacional? En quines dades o processos històrics es compara?
Per què dir “això és tan fàcil d'entendre com el creixement d'un vegetal” no és un argument.
b) Pressuposen que en el nou Estat Català el “nivell de vida” de la classe obrera es veurà notablement millorat, per què? En què es fonamenta eixa afirmació? En la tan simple “balança econòmica”? Ja hem oblidat que el nou Estat tindrà una problemàtica pròpia, amb una burgesia pròpia al poder, amb una patronal fortament parapetada rere el seu partit de classe?
c) Encara hi és present el mecanicisme estúpid de pensar que la problemàtica del País Valencià i ses Illes acabarà quan seguisca els passos històrics del catalanisme a la CAC? És a dir; encara hem d'esperar el revifament cultural que aporte autoestima i consciència nacional als valencians i illencs, i que aquesta consciència nacional siga canalitzada cap a postulats independentistes?
d) Del punt feble anteriorment dit, extrec que els companys apologetes de la independència per parts, eliminen les reaccions espanyolistes en dialèctica d'acció-reacció que la independència de la CAC viuria la resta del país. És a dir; suposadament l'Estat espanyol i els partits del sistema no reaccionaran en les illes i el PV el dia desprès de la secessió de la CAC. Una part de l'Estat espanyol s'emancipa i no hi hauran reaccions virulentes jurídic-administratives, polítiques o socials en la resta dels Països Catalans? Difícil d'imaginar...
Supose que els 4 punts que pinzelle molt per sobre han estat meditats per qui defensa aquesta via cap a la independència de tota la nació. Si és així, m'agradaria llegir les seues conclusions.
2- Avenç en la lluita de classes?
Quan es parla del dret democràtic a l'autodeterminació quasi sempre se sol parlar des d'una perspectiva totalment idealista; es considera la nació com quelcom a “alliberar”, o fins i tot es parla de la necessitat i dret de les seues habitants a la “llibertat”, però no se sol analitzar els processos de separació o segregació des de la perspectiva de si això ajuda o atura els avenços de les forces polítiques i/o sindicals de la classe treballadora. Greu error.
Però crec que el deure dels comunistes, - que més que un deure, és el que ens fa veritablement comunistes!- és l'anàlisi de classe de qualsevol situació política i/o social.
En els darrers mesos sembla que el partit de la burgesia, CiU, aposta per la secessió, això sí, sempre diré “sembla” per què cap partit del sistema domina la manipulació, la tergiversació i la confusió sobre el seu propi programa, ideari i estratègia com CiU.
Doncs crec que la primera pregunta que ens hem de fer els comunistes -i tota persona que es considere, si menys no, “anticapitalista”- és “quins interessos tindrà la burgesia per voler encapçalar aquesta secessió”? Quins beneficis de classe esperen treure? Quin suport real compta CiU de l'alta burgesia principatina per no aturar obertament aquest procés, i quines són les promeses de CiU a aquesta alta burgesia?
O és que ens pensem que CiU vol lluitar per la independència per què aquest és el desig majoritari del poble treballador de la CAC? Si és així, que CiU és una ànima altruista que escolta els desitjos del seu poble, per què no ha fet ni una passa enrere en la seua política neoliberal?
Com diu una dita popular del meu poble “l'home que donava fa molt que va morir”, i si és un burgès, aquest no ha existit mai, diria jo. Un burgès no regala res, o se'ns ha oblidat?
Si és cert que CiU vol arribar a fer eixe referèndum per l'autodeterminació hem de saber que estem jugant les cartes amb un tafur.
3- No podem ser els “tontos útils”
És evident que l'esquerra independentista vol la constitució d'un nou Estat, però, a quin preu? Que no s'intente manipular el que jo dic dient que preferisc restar per sempre a l'estat espanyol -siga capitalista o socialista-,no. El que dic és que no podem ser els tontos útils en el procés que CiU i ERC volen encapçalar, per diverses raons:
1- Els donaríem la legitimitat que els 120.00 votants de la CUP els hi han negat.
Les persones que van votar a la CUP a les eleccions al Parlament ho van fer per què aquesta candidatura era “el cavall de Troia” dels moviments populars i socials, i va canalitzar la ràbia contra el sistema capitalista per la lluita institucional. Sóc de l'opinió que la CUP no ha de ser “el pepito grillo” dels partits del sistema, el seu paper no s'ha de limitar a ser la veu crítica quan toque, ha de ser qui els hi diga que no quan calga, sent valentes i sense embuts.
2- Llançaríem a la brossa la incipient confluència dels diverses corrents anticapitalistes que comencem a aglutinar l'Esquerra Independentista al voltant de la CUP.
Si l'EI es comença a visualitzar al Principat com el pal de paller de l'anticapitalisme és per la nostra pràctica conseqüent, i no podem allunyar-nos dels nostres aliats tàctics. La construcció de la Unitat Popular és l'articulació de l'espai de confluència de l'anticapitalisme als PPCC sota 3 eixos bàsics; independència, SOCIALISME, Països Catalans.
Si acceptem la independència que ens ofereixen CiU i ERC, estarem desballestant aquesta incipient confluència i articulació de l'anticapitalisme als Països Catalans.
3- Trencaríem el nostre moviment nacionalment.
Desprès de més de 30 anys treballant a tots els territoris històrics dels PPCC per construir políticament el subjecte polític a emancipar, crec que acceptar la independència de la CAC faria molt de mal a la resta del moviment fora d'aquesta comunitat autònoma. Suposaria un cop anímic i discursiu molt gran, pot ser que massa, i pense que a la resta del país el moviment podria ser vist com quelcom oportunista o fins i tot derrotista, que varia el seu discurs en qüestió de setmanes.
Per altra banda, a nivell intern, crec que amb la partició del país, el ja difícil treball nacional es veuria molt perjudicat, i suposaria un debilitament de les estructures nacionals precisament quan més caldrien al PV i ses Illes.
4- Estaríem ajudant a construir un Estat capitalista, reforçant les seues estructures de classe i sotmetiment.
Amb una possible victòria del Sí en el referèndum es crearia un nou Estat, de facto,capitalista. Això,evidentment, ens portaria a un plànol polític totalment diferent, amb nous posicionaments polítics i correlació de forces. Al meu entendre, amb la creació d'aqueix hipotètic nou Estat la lluita anti-capitalista patiria un retrocés, doncs tots els aparells dels partits polítics “sobiranistes” i els mateixos aparells del nou Estat estarien centrats i treballant per la consolidació d'aquest nou Estat. Es viuria un període d'exaltació nacionalista que pretendria negar la lluita de classes, i així la burgesia alienaria encara més les persones amb un patrioterisme barat i buit. Tampoc podem oblidar que gran part d'aquests “nous independentistes” ho són per qüestions purament econòmiques, desprès que partits i col·lectius independentistes vullgueren -i aconseguiren- acumular partidaris a la secessió amb la consigna estúpida de “Espanya ens roba”. Jo em pregunte; a l'endemà, quan Espanya “ja no ens robe”, què? Tots aquests nous independentistes continuaran mobilitzats o seran agents passius que justifiquen o fins i tot aproven i aclamen les noves estructures i polítiques capitalistes?
4-El nostre poder d'incidència. Si no hi podem incidir, hem de ser coherents
Debatent amb companyes sobre aquests posicionaments meus, em diuen que l'esquerra independentista no te la incidència social, la força al carrer, ni la presència al Parlament per desequilibrar la balança cap als nostre objectius, i jo em pregunte; si no podem triar el plat que volem menjar, per què hem d'empassar-nos el què ens ofereixen? Per què hem d'acceptar com a vàlid allò que sempre havíem rebutjat? O és que ningú recorda allò de “sense València no hi ha independència”? O és que simplement les nostres proclames no són més que pura exaltació romàntica que abandonar quan toca jugar a la “realpolitik”?
5- La meua conclusió
Al meu entendre, tenim un problema; ens fa por dir que no. I la por és el pitjor enemic al que et pots enfrontar; et paralitza i acabes prenent decisions basades en el “què diran” i no en el propòsit d'avançar cap als nostres objectius finals.
Per no caure en aquestes errades haurem de ser clares; si hi ha una majoria al Parlament de la CAC que vol engegar una secessió per constituir un estat català “independent” format per les 4 províncies, amb un model econòmic neoliberal, patriarcal, i que forme part de les institucions transnacionals capitalistes com la UE, el BM, o la OCDE, l'Esquerra Independentista es desvincularà, que no vol dir que ho boicotejarà.
Aquesta postura pot semblar massa fàcil, i en canvi és la més difícil, haurem d'explicar incansablement en què està bassada i per què. Exigirà de totes les sectorials del nostre moviment un treball conjunt, coordinat i sense fissures per a que no siga manipulada pels partits o mitjans de comunicació del sistema.
Sóc conscient que la paraula infantilista, esquerranista o idealista està recorrent en aquests moments molts dels vostres caps, però no ho és pas! El que no podem és escudar les nostres renúncies darrere d'excuses tipus “ara per ara és el que la gent vol” o que a la CAC ja hi són donades les “condicions objectives” però no a la resta del país, per què la tasca d'un moviment que es pretén revolucionari és precisament analitzar la correlació de forces que provoquen i determinen un moment polític concret, i extreure'n les línies tàctico-estratègiques òptimes per capgirar aquesta determinada situació i avançar en la confrontació de classes cap a l'assoliment dels nostres objectius.
Per què parapetar-se en “les condicions objectives” és negar el factor clau de l'activitat política; la capacitat de generar discurs i acció en les masses del partit o moviment polític. Aquesta ha estat la veritable derrota que els diferents partits comunistes europeus han legat a l'esquerra mundial; amagar el seu reformisme i derrotisme rere els falsos desitjos de la gent, la “immaduresa” del moviment obrer i popular, o la por a que la gent no entenguera els seus posicionaments.
No se m'escapa que tot allò que he exposat pot ser rebatut amb l'argument de què eliminat el conflicte nacional a una futurible CAC independent, la lluita de classes es podria visualitzar amb major claredat al conjunt del poble treballador. Però si de veres creiem que els Països Catalans són una única nació, i que el seu sotmetiment polític al regne d'Espanya ho provoca el sistema capitalista per major enriquiment de les elits econòmiques -nacionals i foranies-, crec que el que ens pertoca és redoblar els esforços per construir un discurs sense fissures,coherent i combatiu, fonamentat en la experiència del socialisme, i saber distingir entre tàctica i oportunisme.
Entre l'avantguardisme autista que predica sol en el desert i el derrotisme hi ha d'haver la postura coherent de no acceptar allò que no va en concordança amb els nostres plantejaments, però que hi treballa dia a dia en capgirar aquesta situació.
