Que les protectores d’animals estan passant-ho molt mal és una realitat des de fa molts anys i més encara ara que el poble treballador estem pagant les conseqüències de la crisi/reestructuració capitalista dels rics i els bancs. Si des de sempre les protectores han eixit endavant gràcies al treball i l’esforç del seu voluntariat, ara eixe voluntariat es troba ofegat per l’atur, les hipoteques i la pujada de preus en tots els àmbits de la vida, i per tant no poden seguir mantenint el nivell de despesa que suposa fer-se càrrec dels animals que la gent sense escrúpols abandona i maltracta. Fa uns dies coneixíem la noticia que un veí de València ha fet una donació de 7000 euros a la protectora de València que està al fil d’un embargament, una acció digna d’elogi però que no evitarà que dintre d’uns dies el problema es torne a repetir en qualsevol protectora per manca de recursos.
Les subvencions de l’administració a les associacions protectores d’animals, que sempre han estat almoina i poc més, ara es veuen reduïdes i/o eliminades i a més augmenten les pressions legals per al manteniment de les protectores. Mentre entre tots i totes rescatem als bancs que després ens desnonaran de la nostra casa, cap administració pensa rescatar a cap família necessitada, ni molt menys a cap protectora d’animals en dificultats donada la cultura especista en la que ens trobem.
Es curiós vore com l’administració que permet que es faça negoci amb les botigues d’animals, després no vol saber res quan estos animals son abandonats per milers, i que damunt, dificulta la subsistència de les associacions que si es volen fer càrrec. Es curiós també vore com l’administració que ha de donar exemple, permet i subvenciona actes de tortura pública d’animals i després no sap que fer per a previndre la violència social que ha promogut.
L’educació de la societat en el respecte de tots els tipus de vida animal, tant humana com no humana, ha de ser responsabilitat de les diverses administracions públiques. I si no ho fan, com a mínim caldria que es feren càrrec de les conseqüències que la seua negligència comporta, i això suposa un mínim de dignitat per a cuidar els animals abandonats, portar-los a un lloc adequat per a que no morin atropellats ni causen accidents. Això en qualsevol país desenvolupat econòmicament suposa que la seua alimentació, atenció veterinària i qualitat de vida ha d’eixir d’una partida pressupostaria pública, que ben be podria ser la que es destina a la tauromàquia.
Coneixíem aquestos dies també com en un municipi de València una veïna ha denunciat un home que mantenia relacions sexuals amb la seua gossa pastor alemà, es a dir la violava sempre que li venia en gana, i es possible que este agressor sexual ho considere la cosa més normal del mon, doncs es la seua gossa i mai ningú li ha dit que cal respectar-la. Per a altres persones està clar que hi ha coses que no cal que ningú les explique, però no tenim els poders legals, polítics i econòmics de la nostra banda.
Donat que apenes hi ha opcions polítiques que incloguen aquestes preocupacions en el seu ideari, ens caldrà, dotar-nos d’un moviment soci-polític que siga capaç d’arribar als partits i institucions i educar a la societat en la cultura antiespecista per a previndre el maltractament i abandonament d’animals de tot tipus. Un moviment que siga capaç de fer-se responsable i tutor de les conseqüències que anys d’incultura especista està produint amb el comerç d'éssers vius, i el seu tracte com una mercaderia qualsevol a la que es llança quan ja no ens interessa. Un moviment que tinga clar que la defensa dels drets dels animals es cosa de tots i totes i, sobre tot, de l’administració pública.
