La persona que ha escrit la frase a la paret és un brut, però té raó.
Aquesta sentència resumeix perfectament la desconfiança dels que pensem
que, per molt temporal que siga la mesura urgent d'enviar aigua a
Barcelona, la canonada ja estarà feta i la capital catatala, amb tota
la seua àrea metropolitana, sempre en voldrà més. El sòl urbanitzat a
l'àrea metropolitana ha crescut un 258% en els últims 50 anys,
mentre que la població només s'ha doblat.
En canvi, s'han fet pocs
pantans nous, s'han contaminat els aqüífers i la reutilització,
l'estalvi i la construcció de plantes dessaladores tot just sembla que
acabe de començar, i que no arribe a temps. Per molt que aquests dies
puga ploure, el problema són l'ocupació imparable del territori i els
usos industrials i residencials de l'aigua, ja que la falta d'aigua de
boca és una una fal·làcia, donat que el 58% de la població de l'àrea metropolitana prefereix beure aigua embotellada, i només el 36,5% beu aigua de l'aixeta, segons un estudi de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).
I en el moment actual, com va remarcar l'altre dia el director general d'Agbar,
aquesta gran Barcelona consumeix gairebé el 100% de l'aigua que té
habitualment en reserva. Per resoldre aquest sistema tan fràgil, els
nostres governants han cedit als consells dels amants del
ciment i de les canonades, i han optat per interconnectar les xarxes,
una mesura que s'assembla molt poc a la nova cultura de l'aigua. I que
cada dia em recorda més a un transvasament amb totes les lletres.
