Si haguéssim de triar una obra literària per comprendre la naturalesa profunda d’Espanya, no la trobaríem en el Quixot, sinó en una de més contemporània, escrita per un altre Miguel (no de Cervantes, sinó Delibes) i publicada durant la Transició. Efectivament, estaríem parlant de Los Santos Inocentes, aquella història meravellosament portada al cinema el 1984, tres anys després del llançament editorial, i dirigida per Mario Camus.
Per a tothom que hagi llegit el llibre o vist la pel·lícula (una d’aquelles estranyes circumstàncies en què la versió cinematogràfica és capaç de superar l’original) podrà identificar clarament el vestit nou de l’emperador espanyol. A la pràctica, els autors (Delibes i Camus) ens bufetegen amb la veritable naturalesa, primària i fosca d’Espanya: una història de violència, submissió, arbitrarietat, feudalisme, humiliació dels señoritos respecte a un poble dòcil, submís, resignat, que només de tant en tant, és capaç d’esclatar amb violència. La història d’Espanya, com ens recordava Gil de Biedma, és la més trista de les històries perquè acaba malament. Bé, potser el pitjor d’aquesta mala pel·lícula realista que estem vivint, és que encara no s’ha acabat, tot i que per la fúria i la violència amb què està tractant les seves minories nacionals, hom podria pensar que potser ens avancem a la seva extinció.
Perquè, efectivament, la dinàmica històrica d’Espanya, aquest país capaç d’exaltar nostàlgicament el colonialisme a la seva festa nacional, és la d’un autoritarisme extrem que es val d’un sistema polític d’aparença democràtica (el règim del 78) que, tot parafrassejant vo Clausewitz, no deixa de ser la continuació del franquisme per altres mitjans (i bescanviant un general per un Borbó posat a dit per un dictador sanguinari), i que fa servir tots els seus recursos, inclosos la violència i la seva llei, perquè quedi ben clar quins són els señoritos del cortijo i qui és un poble que explotar i humiliar (i prou que es deixa fer, mentre li donin braus, tele, futbol i una rojigualda per fer voleiar). Durant dècades, van fer servir l’exèrcit, la Guàrdia Civil i les armes per enviar directament a les cunetes la dissidència política. Espanya encara ostenta la medalla de plata en el campionat mundial de desaparicions forçades, rere la Cambodja de Pol Pot. I ara, sembla que va segona, rere la Turquia d’Erdogan, en el campionat europeu de perseguits polítics, amb una xifra de 3.000-4.000 dissidents represaliats. I ho fa mitjançant un recurs de les dictadures postmodernes: l’estament judicial.
Efectivament, els cops d’estat militars ja no semblen de moda. Els uniformes deixen pas a les togues en aquesta desfilada de novetats, que bé podria afirmar la Patrycia Centeno. Morts i desapareguts no queden gaire bé, d’acord amb les normatives de drets humans, i les conseqüències que estem veient al Tribunal Penal Internacional (malgrat que es queda curt, al meu parer). Tanmateix, com ja hem vist al Brasil, en països de desigualtats còsmiques (i Espanya, en aquest sentit juga a la champions) fa servir un col·lectiu, la casta judicial, majoritàriament reclutada entre les elits, per aplicar el seu programa habitual de carregar-se tota dissidència política i sembrar el terror entre els discrepants d’aquest franquisme postmodern anomenat borbonisme (o monarquia constitucional). Ho hem vist amb el procés independentista, ho vam viure amb la repressió sistèmica al País Basc, ho estem veient amb resolucions contra els ciutadans que s’entesten a parlar qualsevol altra cosa que no sigui castellà, i ara, també ho veiem amb els dissidents d’esquerres amb rastes, o amb ministres que envien inspectors de treball a les plantacions colonials semiesclavistes de Múrcia o Almería.
En qualsevol cas, la lògica profunda, continua essent la del señorito Iván, la de la marquesa, o del poder judicial que bé podria representar l’administrador de la finca Don Pedro, capaç de preservar aquest ordre establert el 1939 a còpia del que l’historiador Paul Preston va qualificar, sense exageració, com l’Holocaust espanyol. Ho estem veient ara en les moltes i directes pressions al govern per impedir derogar la reforma laboral que va fer recular en drets el conjunt dels treballadors espanyols. Ho estem veient en les ingerències del consell de poder judicial amenaçant la presidenta del Congrés (unes amenaces, per cert, prou creïbles si ens atenem a l’ignominiós tracte a Carme Forcadell), unes intervencions que no fan l’esforç de dissimular aquest caciquisme primitiu en un estat espanyol que costa entendre com pot sobreviure a Europa.
La democràcia espanyola no existeix: són els jutges. Si algú no entenia per què la majoria de catalans, entre els quals, aquells que no tenen ni un sol avi nascut a Catalunya, i molts dels que havien tingut avis que havien fugit dels cortijos extremenys, han decidit que l’única possibilitat de resoldre el problema és amb la independència unilateral, amb una ordre d’allunyament d’aquests policies, magistrats, alts funcionaris i altra fauna al més pur estil Los Santos Inocentes que s’han instal·lat a la Península Ibèrica, des de la seu central de Madrid, a fer veure que són la resta d’un gran imperi, on no es ponia mai el sol, i que avui és un forat negre de la democràcia i els drets humans.
