Aquest 19 d’octubre es compleixen 27 anys de l’accident a la Central Nuclear Vandellòs I, aquell accident, el primer i més greu que es produïa a l’Estat Espanyol, ens va fer veure a moltes persones, per la proximitat en que el vam patir, el perill que representava la energia nuclear.
Els anys que han passat ens han anat confirmant el que ja intuíem llavors arran de l’accident a Three Mile Island l’any 1979 als Estats Units i l’altra més recent a Txernòbil, Ucraina l’any 1986, que la energia nuclear és la més perillosa i contaminant de les activitats humanes i que les conseqüències d’un accident són tant greus que representen un risc que no es pot assumir.
Les 6 dècades d’ús civil i militar d’aquesta energia han deixat un reguerall de morts, enverinament radioactiu, centenars de milers de persones desplaçades i grans espais inhabitables. Si quedava algú que encara no estava convençut del tot sobre el perill nuclear, l’accident de Fukushima l’any 2011 al Japó, l’havia d’acabar de convèncer.
La situació al parc nuclear espanyol és especialment preocupant perquè disposem d’unes instal·lacions envellides que acumulen centenars de successos notificables , parades imprevistes, errades del sistemes mecànics o elèctrics i errors de seguretat que podrien haver derivat en greus accidents. I tot plegat sense comptar els residus radioactius generats que seran perillosos durant centenars de milers d’anys, un període de temps que fa impossible garantir que no contaminaran l’entorn ni quines conseqüències tindran.
Aquest envelliment progressiu és el que ha fet reaccionar a l’ecologisme social de l’Estat Espanyol que majoritàriament va acordar al novembre del 2015, proposar un calendari de tancament de les C.N. espanyoles de manera que la seva vida activa no sobrepassés els seus actuals permisos d’explotació que finalitzen entre l’any 2020 i el 2024.
Aquest moviment que vàrem batejar com el MIA (Movimiento Ibérico Antinuclear) es tornarà a reunir el 26 de novembre a Madrid per tal de fer balanç de la feina feta fins ara, el seu grau d’implantació i de incidència política social i ecològica y per marcar noves estratègies que ens permetin arribar a l’objectiu de canviar de dècada sense energia nuclear.
Prescindir de la energia nuclear avui en dia a l’Estat espanyol, és un objectiu assumible, algunes veus censuren la proposta, argumentant que per complir amb els acords europeus sobre emissions, la energia nuclear és imprescindible. Posar a la ciutadania en el context de triar entre enverinament radioactiu o emissions és pervers, molt més encara, quan les dades de l’any 2015 facilitades per Red Elèctrica, ens diuen que el 20 % de la demanda elèctrica a l’Estat la va cobrir el carbó, mentre que el cicle combinat que emet una quarta part de les emissions del carbó, solament va aportar el 10%. Però encara resulta més patètica aquesta excusa per no tancar els reactors, quan un 40% de les emissions són produïdes pel transport i la mobilitat, aquí hi ha un marge per reduir amplíssim, doncs el transport per carretera a l’Estat espanyol és dels més grans d’Europa i aquesta tendeix a la electrificació de la mobilitat i al transport públic.
La proposta del MIA és una proposta de modernitat que prioritza les energies renovables, l’estalvi i la eficiència en front d’un sistema energètic caduc, del segle passat. El 27 aniversari de l’accident de la C.N. Vandellòs I ens ha de fer pensar ni que sigui per un moment en quines prioritats tenim en el camp de la energia, però sobre tot ens ha de fer pensar, en si val la pena arriscar la vida de milers de persones que vivim al costat d’ unes instal·lacions que esdevindran en les Piràmides del segle XXI , per afavorir els interessos privats d’un sistema de produir energia totalment obsolet.
Eloi Nolla Subirats.
President i un dels Portantveus del Comitè Antinuclear de L’Ametlla de Mar que va liderar la lluita contra la reapertura de la C.N. fins el tancament.
Actualment membre d'Ecologistes en Acció
