L'any 2007 va esclatar la crisi de les hipoteques subprime als EUA. Aquell producte financer tòxic va arruïnar milers de famílies americanes i les connexions del sistema financer van arrossegar la crisi immobiliària a territoris europeus, especialment a l'estat espanyol i Irlanda. La crisi immobiliària va propagar-se ràpidament i en qüestió de mesos va convertir-se en una senyora crisi financera (recordem el primer rescat financer fet pel PSOE) que va contaminar molts bancs.
Successivament van encadenar-se alguns trimestre amb creixement zero del PIB i el govern del PSOE (2009) va haver de reconèixer que l'estat espanyol havia entrat en crisi. A partir de llavors els tempos es van accelerar i la crisi econòmica va derivar ràpidament en un increment important de la taxa d'atur i ben aviat allò es va convertir en un crisi social evident.
Malgrat l'esclat d'indignació als carrers, l'escassa cultura democràtica que hi ha a l'estat espanyol i una certa incapacitat per articular una alernativa real, el PP i CiU van instal·lar-se de nou al poder (un a Espanya i l'altre a Catalunya) i van començar a aplicar dures receptes econòmiques seguint les directrius de la troica. En els darrers anys aquest fet provocat l'augment de les cotes de pobresa, precarietat i atur, sumint una gran majoria ciutadana en l'autèntica misèria. Hi ha imatges absolutament insòlites i que no es veien des de l'època de la post-guerra. El desmantellament accelerat de l'estat de benestar i l'aplicació forçosa del darwinisme social s'han combinat alegrement amb rescats multimilionaris i injeccions de fons públics a bancs manats per fatxendes i ultraliberals. Mentre una gran majoria s'ha empobrit, una gran minoria ha tret suc de la situació.
La crisi social, les retallades i la fallida de l'Estat de Benestar, un model econòmic ineficient i farcit de desigualtats, un empresariat caduc i antidemocràtic i una corrupció sistèmica que afecta a partits i empreses, fa que la crisi sigui ja civilitzatòria. El model de civilització que durant les últimes dècades ha articulat l'estat espanyol ja ha tocat sostre i cal redefinir unes noves bases per construir quelcom nou. Europa ha renascut innombrables cops de les seves pròpies cendres. La il·lustració va ser un període de llum i malgrat els errors i les reculades, va fer sortir la societat de les restes de l'Antic Règim i va articular un nou ordre sobre unes noves bases, i així successivament.
Avui, cal que a Catalunya (els nostres veïns espanyols han de recórrer el seu propi camí) activem un procés constituent per posar en entredit l'Antic Règim monàrquic, autonòmic i capitalista. I aquí vull remarcar que tot aquest procés no ha de caure en biaxos electorals perquè el que cal derrocar és molt ferm i només amb aliances fermes i sòlides (els experiments electorals son volàtils, cal no oblidar-ho) podrem fer front al règim que ens impedeix sortir de l'atzucac.
La crisi civilitzatòria és molt espanyola i està basada en crisi, retallades i corrupció, però va més enllà; per això cal articular aliances regionals i internacionals per aturar els peus del capitalisme criminal que s'estén per tot el món. És important que Catalunya reforci la seva presència en els fòrums anticapitalistes internacionals i que entauli aliances amb moviments de Grècia, França, Anglaterra, Irlanda, Marroc, Veneçuela, Kerala, Bolívia, Brasil.... És clau no afrontar la crisi civilitzatòria des de l'aïllament o des de l'ombra d'Espanya.
