"Stop thinking of you"
Tracy Chapman
-"Quant costarà, això?"
La pregunta no és que ressoni, és que reverbera per rodes de premsa, piulador, blocs i articles de setciències a granel i s'imbrinca fins les amígdales del bon pensament, la cognició i l' "ara som aquí i hem fet això".
És el valor de canvi, de furgar dins la butxaca, potser sense que ningú al bar ens miri, no fos cas que quedéssim com més catalans del que realment som -massa català no ven o és #postureo, així com massa poc fa tuf a Jordi Cañas- , tot comprovant que els euros escadussers que hi teníem encara hi són.
El canvi, la permuta, el quant val ho amara tot i no és que s'hagi empassat tota una escala de valors que abans eren scout o de caus que sonaven a l'Hora dels Adéus; és que tot el tronc moral col.lectiu ha estat deglutit a un ritme que deixa l'al·legoria d’Herman Melville com un simple rotet de nadó.
El "I això, qui ho paga" no és només la victòria per golejada del llibertinatge econòmic, és desfeta comunitària del cap als peus i de dreta a esquerra. És blasmar l'Estat pel sol fet de ser-ho, alinear eficiències, costos d'oportunitat, outsourcing, avantatges comparatius com a trampolí argumental (i cuirassa ètica) i arranjar-se amb els 'de mi cap al cel', sense ni tan sols passar per Madrid, com és preceptiu de la Jonquera en avall.
Però la fugida al galop del comunitarisme, el marciment de l'interès pel proïsme abans que algú s'inventés l'apadrinament, o el "I això, en que ens beneficiarà?" anant-se'n per l'aigüera havia mort abans.
L'Esquerra essent ruixada de kriptonita i passant a la hibernació potser va traspassar amb el Mur de Berlín. Que parlin els historiadors. Ara, però, se'n fa la farewell party i se'n trepitja la tomba encimbellant impresentables com en Salvador Sostres d'enfant terrible del poble català. Del "hi-hi-ha-ha" quan navegava del McCarthisme a escala catalana a la pedofília radiocorporada fins a descobrir-se com el que és: algú que ruixat de calés no té ni el desvergonyiment de callar i viure bé, sinó tractar de "sudaques" les cambreres del bar-restaurant de la seva família. El 'hi-hi-ha-ha' col·lectiu el va conduir als llorers.
Derrotes comunitàries, Corpus de Sang col·lectius per deixar-nos només a cadascú dempeus, i sols o soles, el "no hi ha societat: només individus" traginat per periodistes de renom barcelonesos que mai van a la redacció, o que quan hi van no se saben fer ells mateixos el cafè i li el demanen als redactors el sou dels quals mai arribarà a fer-li pessigolles a l'ego.
Quan es triomfa se senta càtedra i es pot acabar de matar l'esquerra: De Ajram a Xavier Bosch, queixant-se dels becaris que no els fan preguntes a les rodes de premsa, becaris que s'han hagut de pagar la T-10 del Metro.
Que hem perdut és redundant i conegut, que el cost ho és ara tot, lloc comú.
Per això és interessant el Procés Constituent, no com a flor d'un dia o entrevista a Can Barberà, sinó de les mans d'aquells i aquelles que ja fa quaranta anys que pregonen que no és el "I això, quant costa?", sinó el "I això, a quants i a quantes beneficia?."
Aquelles i aquelles que el sol fet de fer-se i defensar aquesta interpel·lació els ha dut a la presó, a l'exili o a ambdós llocs, a més de dur-los al desterrament històric i intel·lectual a mans d'aquells altres que pregunten a les rodes de premsa pel cost de les coses, pensant que fan innovació ideològica. Quan en realitat fan el que en Sostres, en Bosch o el periodista que no sap fer-se cafès per ell mateix: vergonya aliena.
