Als vint anys de la mort de Joan Fuster els indicis d'un canvi històric se sumen al País Valencià. El nacionalisme torna a tenir una posició central en el debat valencià i després de dècades de resistència numantina ara va clarament a l'atac.
Allò d'ahir, amb la desafortunada campanya d'Amstel, és una anècdota però demana la nostra atenció: l'empresa hagué de retirar la campanya, forçada per una reacció que amenaçava els seus interessos. Si volien ofendre o no, importa poc. El cas és que presentaven els valencians com uns individus que parlen espanyol amb un algun arcaisme graciós en una llengua únicament bona per a l'acudit. I s'ho han hagut d'empassar per una reacció fulminant d'una de les civilitzacions valencianes, la que deu una bona part del seu discurs a Fuster.
Internet, és evident, és decisiva. Els diaris impresos de València, tots en mans forasteres, encara no n'han dit res, de la polèmica. I això és interessant. Sostinc, de fa temps, que, en un país invertebrat i sotmès a la censura com el nostre, internet hi té un impacte revulsiu superior al d'un país normal.
Amb això no vull dir de cap manera que la tecnologia siga la raó del canvi. No. El canvi que vivim es fonamenta en molts anys de resistència i en la permanència de l'esforç de desenes de milers de persones, de militants del país, de centenars de grups, grupets, associacions, colles, partits i invents de tota mena.
Però el sostre de vidre s'ha trencat pels errors de l'altra civilització valenciana, la que ahir no entenia per què ens enfadàvem amb l'inano i perquè la xarxa ens ha donat allò que no teníem: una manera de vertebrar-nos, de comunicar-nos, de créixer. Internet ens ha donat una manera de connectar-nos entre nosaltres que no teníem. I quan l’hem emprada bé --de la campanya de Compromís als xiquets del Lluís Vives, dels mil i un músic a Escola Valenciana, per dir-ne uns pocs només--, el país ha funcionat en un estadi superior.
