Del CIE de la Zona Franca, n'arriben massa denúncies per a poder amagar el cap sota l’ala. A VilaWeb aquesta setmana ja hem explicat dos casos de pallisses, a David Bakradze i a Sergei Breev. Això és gairebé anecdòtic, comparat amb la molta documentació de tota mena que inunda els jutjats i les associacions de defensa dels drets humans (recomane la lectura de l’informe sobre els silencis mediàtics de Media.cat que l'any 2010 considerava que les coses que passen en aquests centres eren un tema principal).
El CIE de Zona Franca de Barcelona, el de Sapadors de València i tants més són una terrible aberració social que hem d'eliminar. No són presons i, per tant, són molt pitjors perquè no s’hi apliquen ni les garanties reglamentàries d’una presó. Hom no hi entra per haver comès cap delicte; hi entra perquè una autoritat administrativa ha demanat que tal persona siga expulsada de l’estat. I s’hi pot estar dos mesos sense saber si, finalment, l’expulsaran o no, però privada de tots els drets constitucionals i sotmesa a l’abús, repetidament denunciat, del cos de la policia espanyola, que custodia aquestes instal·lacions.
La situació ha estat repetidament denunciada per entitats de tota mena i també per la premsa. El Periódico, per exemple, n'ha parlat repetidament. Però, per ara, tot això no ha servit de res. Ni tan sols no ha passat res amb l'escàndol monumental de la delegada del govern espanyol a Catalunya que va gosar prohibir al Síndic de Greuges que entràs al recinte per poder-lo inspeccionar-lo personalment.
Però, mentrestant, passen els dies i milers de persones pateixen, amb el nostre silenci, en una situació que és més pròpia d’un camp de concentració que no de cap altra cosa. He aconseguit de parlar per telèfon aquests dies amb gent ara internada allà dins i m’he entrevistat, cara a cara, amb familiars directes seus. Sé reconèixer la por i solament puc dir que l’he notada molt clara en les veus i en les mirades. La por, de l’arbitrarietat quotidiana, el terror. Una por, una arbitrarietat, que no tolere que ningú visca en el meu país, al costat de ma casa.
