Fraga ha mort. I la immensa majoria de mitjans de comunicació i de la classe política ha optat per lloar-lo. Els arguments emprats han estat, bàsicament, dos. Per una banda, el seu protagonisme en la fundació d'Alianza Popular (AP) el 1976, equiparant l'organització política de la dreta espanyola als estàndards de les dretes europees. Per l'altra, el seu paper de redactor de la Constitució espanyola de 1978 precisament com a representant d'AP. És a dir, valorant la seva capacitat d'adaptar el projecte polític de la dreta espanyola a un nou període històric, de presentar-se com un demòcrata de tota la vida malgrat haver estat participant, des de ben jove, del règim feixista presidit per Franco. Però aquesta possibilitat de canviar de rostre sense canviar d'ànima només fou possible gràcies a una modèlica transició, que alguns inclús tenen la poca vergonya de voler exportar, que advocà per la desmemòria per tal de fer possible la reconciliació. I que ha donat els seus fruits.
Ara bé, la voluntat d'imposar una amnèsia col·lectiva, per fortuna, sempre acaba fracassant. I emergeix, tard o d'hora, la veritat -o fragments d'aquesta- per posar llum a la foscor. I la veritat és que, el 1962, amb quaranta anys, i després d'haver fet els mèrits requerits, fou nomenat ministre d'Informació i Turisme. Alguns han volgut veure en el seu pas per aquest ministeri i en la redacció d'una Llei de premsa que liquidava la censura prèvia la seva primera mostra de tarannà democràtic. Però la llibertat d'expressió seguia sent una quimera i, amb la desaparició d'aquest tràmit, cada periodista hagué d'exercir de censor dels seus propis escrits.
Doncs bé, durant els anys que ocupà aquest càrrec, el militant del PCE Julián Grimau fou afusellat després de ser torturat, i l'estudiant madrileny Enrique Ruano llançat al buit després també d'intenses tortures. El seu paper, en tots dos casos, fou el de justificar els seus assassinats, arribant a l'extrem d'atribuir la caiguda del segon al pati interior de l'edifici on estava sent torturat a un suposat caràcter depressiu de la víctima.
Ja el 1975, durant el govern Arias Navarro, fou nomenat vicepresident i ministre de Governació. D'aquells anys, s'ha fet cèlebre una sentència que ell sempre ha negat com a pròpia: “La calle es mía!”. Que l'arribés a dir o no, és el de menys. Allò veritablement important és que s'ho creia, que era seva. I que va provar de demostrar-ho en múltiples ocasions, la més tràgica de les quals tingué com a escenari Vitòria. El 3 de març de 1976, l'església de Sant Francesc d'Assís acollia una multitudinària assemblea de treballadors en vaga. La policia la va interrompre a trets, deixant un balanç de 5 morts. Aquell vespre, el cantant Lluís Llach va composar “Campanades a morts”, un homenatge als treballadors assassinats que contenia també un desig que tenia per objecte els seus botxins: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
El 20 de novembre de 1975 moria Franco. És clar que les sensacions d'avui només poden ser un eco de les de fa més de 35 anys. Però aquella nit, l'enyorat Joan Brossa va parir un poema, “Final”, que duia anys engendrant i que s'adiu prou a la situació que vam viure el passat 15 de gener. En aquells moments, en Brossa va haver de conjugar l'alegria del moment i l'esperança d'un futur més pròsper arran de la seva desaparició del dictador amb una ràbia intensa que li recorria el cos perquè el dictador havia mort al llit quan, de ben segur, li “esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol”.
Ara bé, la voluntat d'imposar una amnèsia col·lectiva, per fortuna, sempre acaba fracassant. I emergeix, tard o d'hora, la veritat -o fragments d'aquesta- per posar llum a la foscor. I la veritat és que, el 1962, amb quaranta anys, i després d'haver fet els mèrits requerits, fou nomenat ministre d'Informació i Turisme. Alguns han volgut veure en el seu pas per aquest ministeri i en la redacció d'una Llei de premsa que liquidava la censura prèvia la seva primera mostra de tarannà democràtic. Però la llibertat d'expressió seguia sent una quimera i, amb la desaparició d'aquest tràmit, cada periodista hagué d'exercir de censor dels seus propis escrits.
Doncs bé, durant els anys que ocupà aquest càrrec, el militant del PCE Julián Grimau fou afusellat després de ser torturat, i l'estudiant madrileny Enrique Ruano llançat al buit després també d'intenses tortures. El seu paper, en tots dos casos, fou el de justificar els seus assassinats, arribant a l'extrem d'atribuir la caiguda del segon al pati interior de l'edifici on estava sent torturat a un suposat caràcter depressiu de la víctima.
Ja el 1975, durant el govern Arias Navarro, fou nomenat vicepresident i ministre de Governació. D'aquells anys, s'ha fet cèlebre una sentència que ell sempre ha negat com a pròpia: “La calle es mía!”. Que l'arribés a dir o no, és el de menys. Allò veritablement important és que s'ho creia, que era seva. I que va provar de demostrar-ho en múltiples ocasions, la més tràgica de les quals tingué com a escenari Vitòria. El 3 de març de 1976, l'església de Sant Francesc d'Assís acollia una multitudinària assemblea de treballadors en vaga. La policia la va interrompre a trets, deixant un balanç de 5 morts. Aquell vespre, el cantant Lluís Llach va composar “Campanades a morts”, un homenatge als treballadors assassinats que contenia també un desig que tenia per objecte els seus botxins: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
El 20 de novembre de 1975 moria Franco. És clar que les sensacions d'avui només poden ser un eco de les de fa més de 35 anys. Però aquella nit, l'enyorat Joan Brossa va parir un poema, “Final”, que duia anys engendrant i que s'adiu prou a la situació que vam viure el passat 15 de gener. En aquells moments, en Brossa va haver de conjugar l'alegria del moment i l'esperança d'un futur més pròsper arran de la seva desaparició del dictador amb una ràbia intensa que li recorria el cos perquè el dictador havia mort al llit quan, de ben segur, li “esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol”.
