Un cop ja teniu el llibre a les mans, quina és la primera valoració del resultat?
És un primer pas. La feina està molt bé, els reportatges són de primera qualitat i podrien ser publicats a qualsevol mitjà, però tot i això penso que encara tenim molt camp per córrer i volem repetir l’Anuari cada any i que cada any sigui millor. Per començar hem fet 12 reportatges però podrien ser 24 o més, només cal pensar que la primera llista de propostes incloïa més de 80 temes. De totes formes, i per ser la primera edició crec que el resultat és molt positiu i vull aprofitar per recordar que sense la col·laboració del Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc –que sostenen l’observatori Mèdia.cat- i el Col·legi de Periodistes de Catalunya –que ha finançat la impressió de l’Anuari i s’ha implicat en la seva presentació- tot això no hauria estat possible.
En la introducció s’esmenta el Project Censored. Quina relació hi ha entre aquesta iniciativa estatunidenca i l’Anuari Mèdia.cat?
Per nosaltres ha estat una font d’inspiració molt important i és el nostre referent, encara que no volem dir que sigui el mateix. Per ara estem molt lluny d’un projecte que té més de trenta anys, que implica molta gent, sobretot universitats i mitjans independents i que anualment treballa més de 250 històries. Per humilitat no crec que puguem dir que som el Project Censored català, però esperem guanyar noves complicitats any rere any i que l’Anuari com a projecte guanyi pes.
Tant l’Anuari com el Project Censored es basen en la denúncia del que anomeneu “censura moderna”, que es dóna en països no autoritaris. En què consisteix?
Es tracta d’una censura menys òbvia, basada en un consens implícit on certs temes que es consideren incòmodes queden fora de l’agenda dels mitjans, i al final aquest silenci esdevé la forma més efectiva de censura.
A l’hora d’establir les seves prioritats els mitjans tenen una sèrie de condicionaments, que van des de l’espai fins als interessos econòmics de les empreses editores i dels seus clients, que no són els lectors sinó els anunciants. Tot això genera que certs temes siguin bandejats, tampoc és que no se’n parli, sinó que se’n fa poc, es passen de puntetes.
En aquest sentit també hem volgut que l’Anuari sigui també un exercici en positiu i a cada reportatge hem volgut destacar aquell reportatge fora de prime time que sí va tractar el tema com es mereixia. Hi ha gent molt bona fent molt bé la seva feina al nostre país. I després hi ha temes que sí són silenciats de forma més generalitzada, com la situació dels drets humans als Centres d’Internament per a Estrangers que hem considerat que era la notícia més amagada de l’any.
Repassant els mitjans que sí han tractat els temes silenciats, destaca una presència important de la premsa local i dels mitjans crítics. Quina importància tenen aquests dos sectors?
Doncs cabdal, òbviament. Pel que fa a la premsa local és evident que en molts casos fa una feina d’interès públic més enllà de les seves respectives demarcacions que és encomiable. Sobre els mitjans crítics o alternatius, doncs si tracten aquests temes és evident que estan fent bé la seva feina, no? Són mitjans dirigits a una audiència que precisament vol saber el que no li explica els mèdia convencionals. I encara que ara per ara tingui grans mancances, jo crec que té un paper important i en els propers anys agafarà molta més força i fins i tot és possible que en moments puntuals sigui capaç de marcar l’agenda informativa.
