Sí, tenim la crisi que ens obliga a viure amb por de no saber què anirà pitjor demà i ens lliga de mans i peus i no ens deixa ni respirar per tal que no puguem ni tan sols cridar. Sí, tenim una crisi sistèmica a nivell d’especulació immobiliària que ho deixa tot brut i tacat, però ens equivocaríem si a això atribuíssim res més que la creació de més por.
És la por l’autèntica intenció de totes aquestes mesures. Va ser la por també una de les conseqüències d’aquesta forma de viure amb la guillotina de la hipoteca damunt dels caps de bona part de la classe treballadora fa uns anys. Alguns ho anomenàvem especulació immobiliària i altres ens responíem que el que estaven creant era riquesa. Sense cap mena de dubte que en creaven, però per a ells i elles, per als especuladors, que són entre tots els lladres, els pitjors. Per a la resta, misèria i destrucció de barris, pobles i territori en general.
Si no plantem cara (i alguns ja ho hem fet fins i tot amb la convocatòria d’una vaga general el passat 27 de gener), el futur que ens espera no és només un futur de jubilacions als 67 o de jubilacions impossibles sinó molt pitjor. Ens odien a mort i el nostre patiment és vist per ells com una manera més d’augmentar els seus ingressos. Per tant mentre no els plantem cara amb totes les conseqüències, el camí que ens reserven és de merda, de merda pura i dura. Avui les pensions, demà l’educació, ahir la sanitat i passat demà tota la vida.
