La primera explicació és evident. Ha plogut molt i en molt poc temps. El canvi climàtic fa que episodis que fins fa poc consideràvem excepcionals siguin cada vegada més freqüents i intensos. Però si acceptem aquesta realitat, també n’hem d’acceptar una conseqüència incòmoda: no estem preparats per afrontar-la. I no és la primera vegada que aquest any arribem a aquesta conclusió.
Aquest estiu van ser els incendis forestals. Les altes temperatures, la sequedat dels boscos i la simultaneïtat dels focs van portar els serveis d’extinció a treballar en unes condicions extraordinàriament difícils. Durant dies vam tornar a parlar dels efectius dels Bombers, de les franges de protecció, de la gestió forestal, de l’abandonament de terres agrícoles i de la necessitat de preparar els boscos per a incendis cada vegada més intensos.
Ara és l’aigua. Són emergències diferents, però comparteixen una mateixa pregunta: estem adaptant el país a la velocitat amb què està canviant el clima? Ho hem vist amb la simultaneïtat dels incendis forestals i ho tornem a veure quan un episodi de pluges intenses afecta al mateix temps carreteres, escoles, hospitals, ferrocarrils, rieres i municipis sencers.
Per això, durant anys hem parlat de prevenció. De netejar rieres, mantenir claveguerams, revisar infraestructures, gestionar els boscos, mantenir el mosaic agroforestal, evitar construir en zones inundables o disposar de bons sistemes d’alerta. Tot això continua sent imprescindible. Però l’emergència climàtica ens obliga a anar més enllà. Ja no es tracta només de prevenir o d’avisar la població quan arriba el perill. Es tracta d’adaptar el país a unes condicions climàtiques que estan canviant.
Els incendis d’aquest estiu i els aiguats d’aquesta tardor són dues cares d’una mateixa realitat. Amb el foc, el debat apareix quan les flames ja avancen; amb les inundacions, quan l’aigua ja entra als carrers. Passada l’emergència, però, correm el risc de tornar a ajornar les actuacions estructurals fins al següent episodi. Les denúncies aparegudes després dels aiguats dibuixen precisament aquest problema.
A Sant Cugat, la CUP ha advertit que la ciutat no està preparada per afrontar la nova realitat climàtica. La crítica no es limita als danys provocats per una pluja extraordinària. Assenyala el manteniment, els punts vulnerables de la ciutat i escoles, casals i biblioteques que arrosseguen des de fa anys problemes de goteres o inundacions. Una escola, una biblioteca o un casal haurien de poder convertir-se en espais segurs durant una emergència. Si són els mateixos equipaments els que pateixen els efectes de les pluges, alguna cosa falla més enllà de la resposta puntual davant l’aiguat.
I no és un problema exclusiu de Sant Cugat. USTEC·STEs ha documentat afectacions en nombrosos centres educatius del Maresme, els dos Vallès i el Barcelonès: accessos impracticables, escoles tancades, patis i aules inundats i centres afectats pel fang i l’aigua. El sindicat ha hagut de reclamar instruccions clares al Departament d’Educació i recursos específics per a la neteja i les reparacions, advertint que aquesta feina no pot descansar en el voluntarisme del personal dels centres.
Aquesta observació és important. L’adaptació a l’emergència climàtica també significa disposar de recursos públics per recuperar els serveis essencials després d’un episodi extrem. No podem exigir que docents, direccions o treballadors resolguin amb voluntarisme allò que correspon garantir a l’administració.
Granollers ens proporciona encara un altre exemple difícil d’ignorar. La CUP local ha demanat explicacions per la inundació d’un equipament hospitalari inaugurat fa només tres anys. Més enllà de determinar què ha fallat concretament, la pregunta resulta inevitable: com pot ser que una infraestructura sanitària construïda en plena emergència climàtica no sigui capaç de resistir un episodi d’aquestes característiques? La formació denuncia també que s’ha perdut temps a l’hora de preparar la ciutat i reclama reforçar la Protecció Civil local i adaptar les infraestructures i els serveis públics als episodis climàtics extrems.
Barcelona tampoc queda al marge. Els quinze dipòsits pluvials de la ciutat han arribat al límit de la seva capacitat durant les pluges torrencials. Que hagin funcionat i hagin absorbit enormes quantitats d’aigua demostra precisament la importància d’aquestes infraestructures. Però que arribin simultàniament al límit també ens adverteix de la magnitud del repte que tenim al davant.
El Besòs ofereix un altre exemple. La crescuda extraordinària del riu ha tornat a situar en primer pla el pont ferroviari de Sant Adrià, assenyalat des de fa molts anys com un punt problemàtic davant les grans avingudes. Fa divuit anys que es reclama que s’hi actuï. Hi ha hagut advertiments, estudis i propostes. Però el problema continua pendent. La qüestió no és si algú podia saber exactament quanta aigua baixaria pel Besòs. La qüestió és una altra: si coneixem des de fa anys una vulnerabilitat, per què esperem que arribi una situació extrema per tornar-ne a parlar?
A les Terres de l’Ebre, les riuades s’han repetit durant els darrers anys afectant camins, accessos, explotacions agràries i infraestructures. Quan un mateix problema es repeteix una vegada i una altra, costa continuar parlant d’excepcionalitat.
També s’hi ha posat de manifest una altra qüestió fonamental: la capacitat de prendre decisions ràpides davant l’emergència. Si davant unes previsions especialment greus els ajuntaments han d’actuar pel seu compte per protegir la població perquè les instruccions no arriben amb prou claredat, tenim també un problema de coordinació i de capacitat de resposta.
I després hi ha Rodalies. Suspendre preventivament el servei ferroviari quan existeix un risc per als passatgers és una decisió necessària. El problema no és que els trens deixin de circular quan la situació és perillosa. El problema apareix quan descobrim, una vegada més, fins a quin punt la xarxa és vulnerable: túnels inundats, talussos afectats, vies exposades a les crescudes dels rius i una recuperació del servei extraordinàriament complexa.
Rodalies acaba convertint-se així en una metàfora massa perfecta. Una infraestructura essencial que ja funciona amb dificultats en condicions normals i que, davant una situació extrema, mostra totes les seves febleses. I quan el transport públic col·lapsa precisament en una situació en què cal reduir els desplaçaments per carretera, el problema deixa de ser estrictament ferroviari i passa a ser també de capacitat de resposta del país.
No és estrany, doncs, que la CUP hagi reclamat al Govern un pla urgent d’adaptació de les infraestructures a la nova realitat climàtica, una auditoria de la resiliència dels serveis essencials i un pla d’inversions amb prioritats, calendari i pressupost. Més enllà de compartir o no totes les propostes de la formació, la pregunta que planteja és difícil d’esquivar: sabem realment fins a quin punt estan preparades les nostres infraestructures essencials per al clima que ve?
Perquè seria un error reduir-ho tot a Rodalies, al Besòs, a Granollers, Sant Cugat, Barcelona o les Terres de l’Ebre. Com també ho seria considerar els incendis forestals d’aquest estiu un problema diferent i desconnectat. El problema és més profund.
Hem assumit el diagnòstic de l’emergència climàtica, però encara no n’hem assumit les conseqüències materials.
Continuem parlant massa sovint del canvi climàtic com d’un problema de futur quan les seves conseqüències ja condicionen el present. I continuem planificant ciutats, infraestructures, boscos i serveis públics com si les condicions climàtiques de les pròximes dècades haguessin de ser semblants a les del passat. Sabem que no serà així.
Adaptar-nos significa revisar ponts i infraestructures ferroviàries, però també el clavegueram de les ciutats, les rieres, els barris construïts en zones vulnerables, els equipaments educatius, els hospitals, les carreteres, els boscos, el litoral i els sistemes de protecció civil. En el món rural significa recuperar la gestió forestal i un paisatge menys vulnerable als grans incendis. I significa dotar els ajuntaments dels recursos necessaris per actuar abans, durant i després d’una emergència. I significa, sobretot, establir prioritats.
Perquè adaptar un país costa diners. Obliga a decidir on s’inverteixen els recursos públics i quines infraestructures són prioritàries. Obliga a revisar determinats models urbanístics, forestals i de mobilitat i a assumir que no podem continuar impermeabilitzant sòl, ocupant espais vulnerables, abandonant la gestió dels boscos o ajornant actuacions necessàries confiant que el pròxim episodi no serà tan greu.
El canvi climàtic no ha construït el pont ferroviari de Sant Adrià. No decideix el manteniment de les rieres. No manté durant anys equipaments amb goteres. No determina les inversions a Rodalies ni explica per què un equipament hospitalari inaugurat fa tres anys acaba inundat. Tampoc ha decidit l’abandonament progressiu de camps, pastures i activitats que durant generacions havien contribuït a configurar un paisatge agroforestal més divers. Aquestes són decisions humanes. I, moltes vegades, decisions polítiques.
Les alertes són necessàries. La prevenció és imprescindible. Els serveis d’emergència, també. Però cap alerta al mòbil pot substituir una infraestructura preparada, una escola segura, un hospital resilient, una xarxa ferroviària robusta o uns boscos gestionats per reduir la capacitat de propagació dels grans incendis.
No podem evitar que plogui. No podem evitar totes les ignicions ni impedir tots els efectes d’un episodi meteorològic extrem. Però sí que podem decidir com volem que el país estigui preparat quan arribin el foc, l’aigua o la calor extrema. Per això, després de cada incendi o cada aiguat, no n’hi ha prou amb reparar els desperfectes, calcular les pèrdues i esperar que tot torni a la normalitat. Potser aquesta normalitat és precisament allò que ja no tornarà. La pregunta ja no és si tornarem a viure episodis com aquests. Sabem que tornaran.
La pregunta és quantes vegades més necessitarem que el foc o l’aigua ens recordin que encara no estem preparats.
