I al final, sempre emergeix la qüestió de gènere. Aquests dies, preparant un reportatge sobre els assassinats d’activistes mediambientals, de sobte, sense pensar-hi, ha aparegut. El gènere, sí, també aquí. De cop i volta m’he adonat que hi ha un patró de violència concret per a l’activisme mediambiental exercit en femení.
Les dones que deixen la pell en defensa de la terra les maten, evidentment, perquè fan nosa al sistema, com els seus companys homes. Però mentre són agredides, intimidades, perseguides, calumniades… ho són d’una forma molt específica per raó de sexe. I això és així en tots els contextos, de forma més tàcita o explícita. Qüestió de gènere.
I si és tan present en tot, per què no ho fem més rellevant a l’hora d’informar? Per què no en som més conscients? Per què sovint, en fer la nostra feina, ignorem la perspectiva de gènere?
Aplicar-la és un acte de voluntat, però indefugible. Ens hem de desprogramar de la mala educació patriarcal, de la mirada androcèntrica amb què hem après, i en un esforç conscient, repetir-nos com un ‘mantra‘: si el món no és exclusivament masculí, és just i necessari que els mitjans de comunicació ho reflecteixin.
Les dones són la meitat de la humanitat i no obstant això la presencia als mass media mundials no supera el 25%. S’imposa un canvi de mirada a l’hora d’informar. Per honestedat.
És una qüestió de pluralitat: si no, hi ha munt de perspectives que es perden. També és una qüestió de rigor, perquè els mitjans han de tenir una visió realista i encertada de la diversitat i complexitat de la societat. Hem d’aconseguir informar de les coses de la vida amb la mateixa naturalitat que la vivim. I això és des de la diversitat.
Mostrar el món real vol dir despendre’ns dels tics patriarcals i de tots els estereotips que ha generat. Perquè les dones, encara ara, en bona part, continuen apareixent als mitjans sense que es doni rellevància a la seva professió, identificant-les com a víctimes, com a esposes, mares o filles d’algun home, o vinculades a temes de connotació sexual.
Però el pitjor dels estereotips és aquella mala pràctica d’ignorar les dones. El que fa invisibles les seves actuacions, aquell que no escolta les seves veus. Les iniciatives sorgides a través de les TIC com #onsonlesdones, #cuentalo o #metoo han fet molt a favor de la visibilització, però als nostres mitjans encara són una immensa minoria les dones que apareixen com a expertes.
Trencar els estereotips és alliberar-se. Només cal una obvietat, que les informacions reflecteixin que homes i dones tenen els mateixos drets però no són iguals. I això no vol dir donar notícies ‘de’ dones, sinó fer-ho també des de la visió femenina, veure si el fet noticiós afecta per igual ambdós sexes. No es tracta de suprimir res, sinó de sumar informació. La lògica equitativa és ben senzilla: si els mitjans han de reflectir allò que passa, informar només des de la perspectiva masculina és, simplement, desenfocar la realitat.
Per enfocar correctament, quan ja tenim la correcta perspectiva -la de gènere- hi ha dues eines bàsiques, la paraula i la imatge. Tant se val el mitjà, el canal o el format en què es treballi, aquestes són les dues armes comunes i de doble fil. De nosaltres dependrà que serveixin a l’objectivitat i l’equitat o que marginin, denigrin o empastifin la dignitat de les dones.
El gremi periodístic, masculí plural i femení plural, té l’obligació de donar veu a les dones, mostrar-ne les aportacions i expertesa, tenir en compte la seva perspectiva i fer equitativa la seva presència als mitjans de comunicació. Perquè és des d’aquí que construïm l’imaginari col·lectiu i ensenyem a nens i nenes a ser homes i dones i sobretot com relacionar-se entre si. És o no tota una responsabilitat?
