Transició nacional? No. Ruptura democràtica, canvi de sistema econòmic i transformació social. Independència? Si però per canviar-ho tot!

Quan sento "transicio nacional" no puc deixar de pensar en la tant anomenada transició espanyola. I ja sabem el que ha significat pels Països Catalans i per les classes populars d'arreu de l'Estat.

La trasició no va significar cap ruptura democràtica sinó la transformació del franquisme en una democràcia formal, fruit d'un pacte entre els hereus de la dictadura i una sèrie de forces polítiques. Els hereus del franquisme van cedir en aparèixer maquillats davant de l'opinió pública. Les forces polítiques d'esquerres no van fer una cessió sinó una renúncia a poder dur a la pràctica el seu projecte polític. Va ser una rendició en tota regla maquillada de pacte,van deixar de ser d'esquerres. Alguns d'ells, fins i tot, van acabar per agafar-li gust a això de les institucions, les poltrones i els sous (i els sobres) astronòmics.

Ara diuen que, si més no al Principat, estem en una situació similar, alguns l'anomenen "transició nacional", com he dit. I que la crisi és una oportunitat. Certament, la crisi és una oportunitat, per a perdre la por. Quan no tens res a perdre de què has de tenir por?

Però hem de pensar que qui anomena transició és qui encara té por, por a deixar de ser qui manega el cotarro, com aquelles 400 famílies de l'oasi català i els seus lacais. Compte amb la transició!


Perdem la por i diguem no a una altra transició i sí a una ruptura democràtica que alliberi al poble català de les opressions dels Estats espanyol i francès i també de les 400 famílies de les que parlava i dels seus lacais, d'aquells que diuen transició perquè no voldrien canviar, i si s'han apuntat al canvi és per a que, veient-lo inevitable per la pressió social, volen fer que el canvi no afecti als seus privilegis.



I la ruptura democràtica, l'assoliment d'una veritable sobirania popular, s'ha de concretar en un procés constituent on la majoria social decideixi el model econòmic, social i de relacions. I si la majoria pot decidir realment, sense trampes ni condicions, estic convençut que escollirà enterrar el capitalisme que se sustenta en la injustícia i en un sistema social individualista i consumista. Trenquem les barreres dels mitjans de comunicació que són utilitzats com a instruments de control social que mantenen narcotitzada la consciència de la classe treballadora. I construim un sistema més just, fet per la majoria i per a la majoria.

Per això la mobilització social en tots els àmbits no ha de minvar sinó tot el contrari. Lluny de sortir al carrer a celebrar res, com diuen alguns després que algunes forces parlamentàries hagin pactat data i pregunta, hem de sortir, sortir i tornar a sortir per a que sigui impossible consumar una nova rendició.

Independència? Sí, però per a canviar-ho tot!