Mans blanques manen matar

Ho recordava aquests dies l’escriptor noruec Aslak Sira Myhre, “jo també estic convençut que l’assassí està boig. Però, el mateix que en el cas l’11 de setembre de 2001 o en el cas de les bombes al metro de Londres, es tracta de bogeria amb causa, una causa que és tant clínica com política”.

El “llop solitari” Anders Behring Breivik ha comès aquesta barbàrie perquè, més enllà d’un afany malaltís de protagonisme, s’havia alimentat del pensament difós que des d’altes tribunes insuflen gent tant aparentment inofensiva com la noruega Siv Jensen, l’holandès Geert Wilders, la francesa Marine Le Pen, el mateix Josep Anglada o els socialpatriotes d’España 2000, als quals Breivik els atorga el poder en una imaginari Estat espanyol de l’any 2083. Aquesta “indústria de l’odi”, que prèn tants matisos com trames té el populisme, és la responsable d’haver fabricat individius com Anders Behring Breivik o el difunt Timothy McVeigh, un altre “llop solitari” afamat de sang contra allò que un dia l’ultracatolicisme nordamericà va catalogar, en boca del bel·licista George W. Bush, com “l’eix del mal”.

Aquest enemic avui encarnat en la figura de l’islam, al qual les corrents més retrògrades d’Occident han convertit en el boc expiatori de l’actual crisi sistèmica, ha esdevingut la víctima propiciatòria. Víctima de lleis decretades amb el pretext de combatre la fi del progrés i de la identitat cristiana, que els “llops solitaris” decideixen executar de la forma més macabre i expeditiva. És així com aquests individus, enmig d’una sobredosi de fúria, intenten erigir-se en els herois d’una croada escrita per homes blancs que, de forma més o menys subtil i en àgores de prestigi, manen matar.