Aparco. Presentació: “Lleva usted una matrícula ilegal, no debe salir mucho de Cataluña, no?” Abans de poder respondre tant insòlita pregunta, cotxe parat, claus fora (me les tira al vidre damunt del capó), mans a la vista i “documentación”. Trec DNI, carnet de conduir i papers del cotxe, el DNI ràpidament desapareix cap a la furgona i em fa senyals de que el carnet de conduir no el vol per res, ni mirar-lo. Aquí flipo. Papers del cotxe, sense ni gairebé mirar-los, diu que no estan bé (seguro, documentació vehicle) i me’ls agafa. Li comento que mai he tingut problemes, que faci el favor de mirar-ho bé que hi és tot. Cap a la furgona els papers també.
Que baixi del cotxe i obri maleter. Obro, tira 5 metros para atrás. Els tiro. Vas a Barcelona? Si. Maleter gairebé buit, però hi apareixen, rebregats, un Accent, uns cartells d’unes xerrades de la Intersindical-CSC i un adhesiu d’Anaram Au Patac del qual el primer sorprès sóc jo. Més enllà de mirar a consciència draps o els triangles de senyalització, el tio només es fixa de l’adhesiu i em pregunta que pone aquí? Típic adhesiu en defensa de la llengua que tradueixo de l’occità al català mig somrient (em sembla una escena surrealista). Ara toca dins del cotxe... jaqueta, jersei, guantera, motxilla, portàtil... Un altre em demana, ara si, el carnet de conduir. Sembla que ni cas del portàtil i els meus ulls posats a la bossa. No hi ha res estrany però em preocupa que hi pugui volar res. Entre d'altres, surten 3 o 4 CATs més de dins, una agenda buida de FreeCatalonia que ni obra però el tio em mira malament. Porto una botigueta indepe al damunt quasi. Ulls posats als mòbils també, personal i de feina, no en fan ni cas. Mentrestant paren un altre cotxe amb dos xavals uns quants metres més enrere. Un dels polis revisa papers i maleter i deixen seguir. Me’ls miro i em miren.
Finalment, un paio em treu un cutter trencat i una navalleta de no sé on del cotxe, dedueixo que són de mon germà. Esto está prohibido cosa que li replico que m’estranya molt, però vaja, que facin (quin botí de guerra, penso!). Primer de varis No te entiendo. Li responc, pausadament, que no sé si n’estan fent un gra massa per una cosa de les matrícules, que em posin la multa i avall. Vacía bolsillos. Surten només jocs de claus, un ticket de la benzinera i un mocador ple de mocs (un altre detall de qualitat, penso que potser se’l vol mirar a fons), i sembla que això, a un dels paios no li agrada. Levanta brazos, empentes i magreig aviam si surt res mentre li dic que no porto res més. Cotxes passant pel costat i veient l’espectacle que m’estan montant. En algun moment torna el carnet de conduir. Tenemos derecho a registrar el coche por si hay drogas o otras cosas. Un altre, Vuelvele a coger el carnet que no lo tenga caducado (increïble!). Menys el paio de l’ametralladora, tots pendents de mi i el meu cotxe, amb la braga calada fins ben amunt.
Cap referència a què estic fent allà, cap al·lusió personal o de militància, cosa que passa massa sovint i és el que realment genera temor. No és cap secret que existeixen arxius policials de tot tipus de persones “molestes” i no tinc cap dubte de formar-ne part, simplement per haver estat durant un temps una “cara pública” d’una organització “molesta”. No hi ha més, tristament hem d’assumir que no hi ha més que acceptar aquesta realitat un cop treus el DNI i se te l’enduen, o fins i tot abans, que és lo fotut. Ho veiem aquests dies amb els vascos, però també amb gallecs o canaris i evidentment als Països Catalans. Però sembla que no és dia d’històries per a no dormir, ja duem una bona estona de sarau i l’únic problema sembla que és que els parli en català amb un parell d’adhesius que no penso treure de la matrícula (no m’ho demanen).
Em carrego de piles, els dic que vinc de treballar i que siguin conscients que treballo en una entitat que precisament el primer que farà demà és recòrrer la multa com a mínim, que em posin les multes que creguin que m’han de posar i avall, que ells sabran què volen treure’n i que ja m’han regirat prou el cotxe i a mi mateix. Més No te entiendo (i tant que m’entens, penso, m’entens massa bé). I aquí apareix el que no duia la cara tapada, amb bigotet, i comença amb lo de insolente y maleducado, chulillo, que las cosas pueden ir mucho peor i que parli en castellà que es mi obligación. Responc que jo l’entenc perfectament però que tinc tot el dret a expressar-me en català i que ell això ho ha de saber. Se m’encara, empenteta i em diu cridant que sóc un subnormal i un imbécil (o idiota), eso si que lo entiendes, eh?. Aquí ja m’en desentenc, li dic que s’estan passant, faig una passa enrere i penso que ja no tinc res més a dir. Alea jacta est que deien aquells i de fet no tinc cap mena d'interès en discutir amb un sonat amb pistola a la cintura. Un altre m’envia dins del cotxe, amb un paio enganxat a la finestra i un altre davant. del cotxe Altra bona senyal dins del que cap. Em poden tenir tota la tarda tocant els collons però no crec que passi d’aquí encara que mai se sap. Procuro tranquilitzar-me i pensar. Excepte tots els papers, tinc la resta de coses que més em preocupen localitzades i que si desapareixen aviam com caram faig que em tornin. M’espero i creuo dits. 15 o 20 minuts més passant fred amb la finestra oberta i dubtant de fins quan esperar i dir alguna cosa. Una ordre del jefe, em tornen els papers, cap multa, no em donen a firmar res, es queden la punyetera navalleta (ya te llegará la multa) i marchando y tranquilito. Sense badar boca, y sin prisa pero sin pausa (ara em surt el castellà), guardo papers, poso cinturó, allargo el braç per agafar les claus, motor, llums donades i fora. Mitja hora llarga, que se’m fa molt llarga, tocant els nassos.
Faig els 5 kilòmetres de túnel amb els nervis a flor de pell, una barreja de nervis i de ràbia. I fins i tot de pensar si havia d'haver-los engegat a la merda i que passés el que passés. Al cap sobretot la imatge d’estar amb les mans enlaire, cames obertes i dos paios magrejant-me a la vista de tota la gent que enfila el túnel un dilluns a la tarda perquè si. Cròniques colonials. Reviso que ho porti tot, per un moment penso que entre tant anar i venir no duc el carnet de conduir. El trobo i respiro alleugerit perquè m’imagino dies de paripés i paperassa. Un parell de trucs no sigui que passi res estrany més endavant, i només queda acabar la tornada. El bon humor passa a ser mal humor.
Ja a casa, parlo amb una altra persona de la feina i em diu que la setmana passada li va passar igual amb la Guardia Civil, control nocturn i parlar en català va ser el detonant de trobar que el seu fill conduia sense la L i ja hi som. Pare i fill aguantant un sidral a les 12 de la nit tornant de Solsona cap a Lleida que veurem com segueix.
Sort que a mi m’ha passat a una hora més normaleta. Pur i dur desgast a cop d’abús d’autoritat, de demostrar-nos que ser independentista, o ni això, és font de problemes. Penso en què això mateix passa i passarà a moltes altres persones. Que frisen perquè els demanem disculpes, els parlem en castellà o correm a arrencar els adhesius. Que ens ho pensem la propera vegada.
I ara, tot just unes hores després, penso que això segurament hauria passat amb o sense CAT a la matrícula, simplement per les pintes... simplement cal que es trobin ganes de buscar i actitud de no deixar-se trepitjar. Tot i així, és trist pensar que fer gestos tant simples i pacífics de desobediència civil, perquè això és el que fan (i ara fem) totes aquelles persones que neguem les seves matrícules o parlar-los en castellà, suposen problemes. Avui, dins de la mala estona passada, puc dir que en el fons he tingut sort a risc de rebre la típica denúncia estranya. Històries similars poden acabar amb la nit al cuartelillo, agressions físiques o/i interminables historietes judicials.
