“En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para quese generalice el uso de la lengua nacional, la reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España”.
En aquesta època Frederic Soler, Pitarra, havia tingut un èxit esclatant amb diverses obres: L’esquella de la Torratxa (1864), El castell dels tres dragons (1865), Els herois i lesgrandeses (1866), Les joies de la Roser (1866), etc.; i també n’estrenaven altres autors, com Eduard Vidal, Narcís Campmany, Francesc Camprodon, Josep M. Arnau, Francesc de Sales Vidal, Conrad Roure, etc. El ministre de la Governació, Luis González Bravo, dictador i radical situat a l’extrema dreta, quan va dictar aquesta Reial ordre, no pretenia sinó que els catalans assimiléssim l'espanyol. En aquells moments el teatre era una eina importantíssima per al moviment renaixentista, amb el qual s’arribava a totes les capes populars: per tant, calia eliminar-ne com fos la incidència.
