El 24 d’abril de 1915, 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats. Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.
El govern otomà –que creia que els armenis volien trair l’Imperi a favor de Rússia– el maig de 1915 va ordenar l’expulsió de tos els armenis d’Àsia Menor i Armènia. L’operació va estar acompanyada de saqueigs, tortures i matances. A mesura que s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.
El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar a l’estranger.
Per sabern-ne més:
