Des del Tancament de Caixes de 1899 és potser l’acció col.lectiva més agosarada en temps de “pau” que planta cara a un enemic històric, un Estat espanyol que no ha entès un altre llenguatge que el de la resistència col.lectiva a la seva dominació. La voluntat del Poble Català ha tornat a ressorgir de les cendres després de dècades d’ignominioses imposicions, d’anys de terror i de negacions polítiques i jurídiques. Després de segles de cops militars que reinstauraven la dinastia dels borbons, de persecució de la nostra llengua i cultura i de la voluntat popular, de nou aquesta expressió de consciència de poble apareix emergent reclamant d’una vegada per totes una antiga reivindicació latent i una condició necessària per poder continuar existint com a poble: la independència, la llibertat.
El 13-D esdevindrà una data històrica que marcarà un abans i un després en el camí de la nostra llibertat col.lectiva o de la nostra subjugació definitiva. En qualsevol cas es posarà de manifest que s’han esgotat les vies mortes dels estatuts d’autonomia com a fórmula imposada per l’Estat i pels botiflers per perpetuar els seus interessos i la seva dominació, confrontats als interessos col.lectius de les classes populars d’arreu dels Països Catalans. Els estatuts d’autonomia tindran com a data de defunció simbòlica el 13-D i les posteriors fornades de consultes: perquè la voluntat i l’exercici democràtic d’aquestes consultes no pot ser suplantat per cap dictamen ni per cap essència ni per cap document.
161 i més poblacions que decidiran sobre el seu futur col.lectiu no són un entreteniment de diumenge a la tarda. La tasca d’organitzar les consultes sobre la independència s’està realitzant des del treball de milers de persones organitzades que configuren un nou poder, un poder popular no ja controlat pels designis dels partits tradicionals ni domesticat per la premsa del règim, un poder descentralitzat que només obeeix a la voluntat de llibertat del Poble Català. La revolta nacional de les consultes implica també un vessant de revolta de progrés, perquè aquest moviment ha activat molta de la població políticament passiva que ara s’activa en defensa dels seus drets, nacionals i socials.
Es tracta d’una revolta democràtica que pot obrir interessants relacions de reconstrucció d’un contrapoder popular real, molt minso des del desballestament de l’Assemblea de Catalunya als anys 70. Un Poder Popular de Ruptura que té el punt de partida en la reivindicació del Dret a l’autodeterminació com a dret democràtic fonamental que desvetlla la consciència sobre altres drets socials i llibertats col.lectius. Una revolta que s’encomana comarca a comarca i que supera la fragmentació regional dels Països Catalans. Les consultes han arribat tímidament a les Illes Balears. I no costa gens endevinar que aquesta revolta es pot estendre amb facilitat al País Valencià, on es podria convertir en un element de multiplicació de les consciències que acostin la població valenciana a les propostes de la Unitat Popular.
L’encert de l’Esquerra Independentista en la dinamització d’aquesta revolta de les consultes ha consistit precisament en la seva tasca de lluita ideològica: especialment pel que fa a la defensa de la territorialitat dels Països Catalans, però també pel que fa a aspectes de construcció de la Unitat Popular des del marc de les consultes. En aquest sentit el paper de la CUP ha estat cabdal, pel seu caràcter catalitzador i clarificador des de les seves propostes quant al marc territorial (l’agitació que destacava el marc dels Països Catalans), mentre altres partits amb identitat independentista han amagat vergonyosament la reivindicació de tota la Nació Catalana.
La lluita per la independència no serà un camí fàcil. Aquestes dificultats ja es van preveure fa molts anys, quan el moviment independentista establia fa més de 30 anys l’estratègia de la Unitat Popular com a camí per reeixir en els seus objectius de reunificació, independència i socialisme. Una estratègia consistent a acumular les consciències i l’organització de la població catalana en la defensa dels interessos populars amb l’Autodeterminació com a eix vertebrador. Una trajectòria de lluita que ha madurat i que ha avançat. Però que requereix en aquests moments més que mai de la seva implicació, de la seva responsabilitat i de la seva força.
La lluita per la independència es converteix en una fita més pròxima a mesura que la massa social s’hi suma. Cada població que s’hi adhereix a les consultes i cada nouvingut que s’afegeix al projecte independentista marquen un compte enrere en aquest camí irreversible. La lluita no serà fàcil i cal preveure més d’un entrebanc durant aquest trajecte. Però és l’únic camí que tenim com a catalans i catalanes si volem fer valer els nostres drets democràtics i llibertats, els nostres interessos socials i la defensa de la nostra terra. La independència és l’únic camí, i el tret de sortida sonarà el 13-D.
Llibertat.cat
