El 7 de desembre de 1492 Joan de Canyamars (pagès de remença) s'abalançà amb un coltell devers el coll del rei Ferran el Catòlic, que en aquell moment sortia, acompanyat de la reina Isabel i tot el seu seguici, de la capella de Santa Àgueda de Barcelona, a l'actual Plaça del Rei. "Oh, quina traïció!", digué el rei Ferran portant-se la mà a la ferida sangonosa, pres del dolor i l'astorament. Feren entrar el rei altra vegada cap a palau i li donaren una mica de vi per fer-lo tornar en si.
El regicida fou pres immediatament i torturat. Algunes fonts diuen que confessà actuar inspirat pel diable i d'altres per l'Esperit Sant, i que en els seus plans figurava el proclamar-se rei. Tanmateix, segons l'arxiver Pere Miquel Carbonell, el reu digué "que ho havia fet per lo bé comú".
Com a càstig Canyamars fou conduït al capdamunt d'un carro on se l'instal.là lligat nu a un pal, per diversos carrers de la ciutat. El carro s'anava aturant de tant en tant i cada aturada es corresponia amb una mutilació: primer un ull, després l'altre, ara el nas, després un braç... La multitud, especialment joves i nens, participà entusiasmada en el suplici. Ja fora de la ciutat (al Born, a l'actual passeig del Born, on si feien justes i altres "espectacles". De fet en català justa també es diu born), van lapidar-lo sense treure'l del carro i finalment, enmig de membres seccionats i pedrots escantonats, calaren foc al carro, que queda reduït a cendres. Però «ahogáronle primero por clemencia y misericordia de la Reyna».
La reina Isabel, profundament afectada per l'atemptat, volgué abandonar el Principat immediatament, però els consellers de la ciutat de Barcelona aconseguiren convèncer els reis de quedar-se, i d'aquesta manera, Ferran, la ferida del qual no era greu, partí amb la seva esposa al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, on passaren uns dies buscant l'assossec perdut.
