Vo Nguyen Giap fou militant comunista des dels anys 30 del Segle XX per la qual cosa fou empresonat per les tropes colonials franceses del 1930 al 1932. Després va finalitzar els estudis de batxiller i va anar a ensenyar història i llengua francesa a Hanoi, a l'institut Thang Long, un centre de militants anticolonialistes. El 1939 es va casar amb una militant del seu partit, mare del seu fill, que va ser torturada per les forces de seguretat franceses fins que es va suïcidar a la presó.
El setembre de 1939 es traslladà a la Xina on va conèixer a Ho Chi Minh, amb el que formà el Viet Minh el maig de 1941. A finals d'aquest any Giáp es traslladà a les muntanyes del Vietnam per crear els primers grups guerrillers. Dirigent militar del Vietminh, el Nadal de 1944 capturaren un punt militar francès, després d'haver format els primers batallons de les seves forces armades. Iniciada la Guerra d'Indoxina el desembre de 1946 després del bombardeig de Haiphon per part de França, es replegà a la Xina fins que l'octubre de 1950 va ocupar la zona muntanyosa fronterera.
A partir d'aquest moment, la guerrilla es va generalitzar a Vietnam i a Laos. Tanmateix, Giáp sempre va considerar que només la formació d'un veritable exèrcit podia derrotar els colonialistes. A finals de 1953 Giáp accepta el repte francès d'una batalla definitiva a Dien Bien Phu, en què, després de setmanes de lluita, les tropes vietnamites van sortir vencedores el 7 de maig de 1954. Després de la conferència de Ginebra que reconeixia la independència de les colònies d'Indoxina, Giáp es convertí en ministre de defensa de Vietnam del Nord.
Simultàniament, dirigí les operacions al sud contra l'exèrcit dels nord americans i els seus aliats. Va aconseguir convertir el fracàs de l'ofensiva de 1968 en un èxit polític, al demostrar als nord americans que s'enfrontaven a una guerra inacabable. Després del fracàs de l'ofensiva de la pasqua de 1972 fou temporalment apartat del comandament de les operacions, però es mantingué com a ministre de defensa. Reconegut com un dels majors estrategs del segle XX, considerava que la base del poder militar residia en el suport dels camperols i en la tàctica de la "guerra prolongada".
