Els militars es van quedar bocabadats quan van vore
aparéixer una dotzena de joves, vestits amb bates blanques i mascaretes
per desinfectar la zona del virus militar. La pancarta que es va
desplegar, on es podia llegir “Tu decideixes: Obeir i callar o pensar i
actuar”, denunciant els soldats com a macabres titelles del sistema,
definia molt bé les dos opcions que poden triar les joves de cara al seu
futur, i quina representava aquells que anaven vestits de comunió, però
ja més entrats en edat.
La
resposta no va tardar en esperar, i la seguretat del recinte va arribar a
vore què podia fer o com podia fer-ho... llavors va decidir cridar la
policia espanyola (pot ser perquè eren els únics uniformes que hi
faltaven). Mentrestant, es repartien pamflets denunciant el paper dels
exèrcits a l’estratègia neocolonialista del sistema capitalista (baix
l’excusa de les accions humanitàries) i les repercussions que tenia esta
“institució” en la salut mental dels seus mercenaris.
Finalment
va arribar la policia espanyola que va decidir expulsar
del recinte les joves que realitzaven la protesta, que es van situar a
la calçada (perquè tampoc “podien” estar a la vorera). No contaven amb
els centenars de joves que romanien fora, passant de la IFA, i que van
sumar-se a la pancarta i als crits contra l’exèrcit i la policia.
Al
cap d’una estona, i després d’estar espentant algunes joves d’institut,
la gent armada va anar a adreçar-se a la gent en bata per demanar-los
que se n’anaren. Després d’una assemblea ràpida en que la policia es va
retirar per respectar la intimitat de les antimilitaristes (increïble!)
es va decidir fer una consulta popular decibèlica (de decibeli, no de
belicositat) on per unanimitat totes les joves optaren per que
continuàrem fent la mà a les “autoritats” armades.
Tot i
així, les joves encara van haver de traslladar-se a un altre lloc (esta
volta a la vorera on abans no “podien” estar) i una fila de policies
espanyols amb les cames obertes i els braços creuats (al més pur estil
Steven Seagal) es van situar enfront la pancarta. Una sort que els maderos,
al igual que els militars, siguen de la filosofia d’obeir i callar,
perquè quan les joves van girar la pancarta 90º perquè la gent la
poguera vore, estos ninots de cartró-pedra es van quedar altra mitja
hora mirant la paret (com esperant a rebre ordres noves).
Finalment,
les joves antimilitaristes van comunicar una volta més el per què
estaven allà fent-li la mà a l’exèrcit i el per què de l’actuació
policial i van marxar contents per la gran receptivitat de les joves.
