El Consell Nacional de Catalunya fou una entitat política catalana creada a França el 1939 per Lluís Companys, després de dissoldre el govern de la Generalitat, amb la designació de cinc consellers a títol personal: Pompeu Fabra, Santiago Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili i Jaume Serra i Húnter. Mort Companys (1940), catalans exiliats a Londres continuaren amb el mateix nom la tasca, atès que l'ocupació nazi a França n'havia dispersat els consellers. El nou president fou Carles Pi i Sunyer, el secretari, J.M.Batista i Roca, i els vocals, Josep Trueta, Ramon Perera i Fermí Vergés. Quatre anys més tard el Consell s'amplià amb representants dels catalans d'Amèrica, on es constituí una delegació, presidida per Josep Carner, president; Manuel Serra i Moret, vicepresident; i Salvador Armendares, Baltasar Samper, Ferran Zulueta, Hipòlit Nadal i Mallol, Joan de Garganta, Antoni Trias i Pujol, Santiago Pi i Sunyer, Josep Conangla i Fontanilles, Josep Carner i Ribalta i Francesc Paniello, vocals. Tot seguit fou nomenat un secretariat tècnic, format per Miquel Ferrer, Joan Loperena i Jaume Miravitlles. En una declaració política (24 d'agost de 1944) el Consell propugnava la federació dels Països Catalans dins una confederació ibèrica. Alliberada França (1945), Josep Irla, reglamentàriament com a president del parlament, es féu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili. Volent reorganitzar el Consell, trobà l'oposició d'una part de l'Esquerra Republicana. Immediatament Carles Pi i Sunyer dissolgué el Consell amb la protesta pública de Josep Trueta i de diverses comunitats catalanes d'Amèrica.
