El primer dia d’abril ha fet ja mig any d’ençà del referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre del 2017, la data “on tot va començar”. Recordem-ho: malgrat les agressions brutals de la policia i la guàrdia civil espanyoles, enviades expressament a Catalunya per impedir aquesta mobilització d’expressió de la voluntat popular, el poble català va votar massivament i ho va fer d’una manera molt clara a favor de la independència i 27 d'abril ha fet també 6 mesos de la Declaració d'Independència de Catalunya.

Resultats del referèndum de l’1 d’octubre:

Participació: 2.286.217 persones (el 43% del cens)

2.044.038 vots favorables al SÍ (el 90,18% dels vots emesos).

177.547 vots partidaris del NO  (el 7,83%).

44.913 vots en blanc (1,98%)

19.719 vots nuls

v. Nota (1)*

La repressió damunt les persones que van anar a votar aquell dia, va trobar una resposta decidida i massiva el 3 d’octubre següent, en què es va aturar el país, mostrant d’una manera ben clara una protesta enèrgica i contundent.

Tota l’operació repressiva per a evitar el Referèndum i fer desistir el poble català dels seus objectius havia, doncs, fracassat: no havien servit de res ni les persecucions d’impremtes i d’urnes, ni l’exhibició creixent de les forces repressives instal·lades en diferents indrets de Catalunya, ni tampoc l’assalt precedent a diferents instal·lacions de la Generalitat, la més important de les quals, perpetrada el dia 20 de setembre. L’assalt a la conselleria d’economia i finances va comptar amb una concentració de milers de persones, en suport a l’administració catalana i en protesta contra la intrusió de la guàrdia civil. I cal recordar que també hi van haver concentracions de solidaritat quan els responsables de les conselleries van ser cridats a declarar als jutjats.

La voluntat popular havia quedat expressada, doncs, amb claredat, els primers dies d’octubre: voluntat d’independència i rebuig frontal a la repressió. 

Per aquesta raó, el dia 10 d’aquell mes el president Puigdemont, accedint al clam popular, fa una primera proclamació d’independència que podem qualificar de “frustrada” pel fet que el president mateix la suspèn tot seguit, atenent a unes suposades indicacions poc aclarides de líders europeus que prometien diàleg amb el govern espanyol. Aleshores, des de les esferes del poder, es demana la realització d’unes eleccions amb la intenció d’esborrar els efectes polítics de l’1 d’octubre i encarrilar la població catalana novament dins el marc autonòmic. 

Però aquesta proposta no és acceptada i la reacció de protesta davant el que representa el 10 d’octubre com a frustració del mandat popular de l’1 d’octubre és  abordada més endavant, el dia 27 del mateix mes, per mitjà d’una proclamació de la independència en seu parlamentària Nota (2)*, que és el desencadenant de la situació política que s’ha desenvolupat fins avui. Vist amb perspectiva s’ha fet evident que haurà estat aquest retard de 17 dies, un espai de temps perdut vanament, un factor important per a la preparació de l’ofensiva repressiva de l’estat espanyol mitjançant l’explotació a fons de la via judicial, construïda al voltant de la interpretació tendenciosa i forçada (orientada contra idees i persones) del conegut article 155 de la constitució espanyola, utilitzat d’aleshores ençà com a instrument d’atac a l’independentisme en el seu conjunt, amb l’objectiu d’ofegar  qualsevol acció de protesta o mobilització de caire independentista.

Una de les primeres conseqüències de la utilització del nou instrument legal contra el moviment independentista haurà estat la detenció dels líders de l’ANC i d’Òmnium Cultural (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) el 16 d’octubre, unes detencions que van generar mobilitzacions importants com la de l’11 de novembre següent a Barcelona.

Valoració dels fets del mes d’octubre del 2017

La mobilització del referèndum, i les reaccions de protesta contra la repressió que van seguir aquell esdeveniment, mostren   una capacitat important d’acció política. Els fets del mes d’octubre posen en evidència un dinamisme important que cal poder avaluar mínimament per tal d’aconseguir entendre la situació del moment present:

- Vaga i mobilització del 3 d’octubre

La reacció més important a la repressió de l’1 d’octubre va tenir lloc el dia 3 del mateix mes, i va ser la “vaga general” i “aturada de país” que van convocar diverses organitzacions sindicals, polítiques i socials. La vaga general va ser convocada per la Intersindical-CSC, la IAC, la CGT i la CNT entre d’altres. I la convocatòria d’una aturada de país va ser promoguda per l’ANC, Òmnium Cultural i els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i també per les patronals PIMEC i CECOT. Les mobilitzacions (concentracions, talls de carreteres etc.) van rebre el suport dels Comitès de Defensa del Referèndum que comptaven amb més de tres-centes assemblees organitzades.

Les concentracions que es van fer al matí van comptar amb la mobilització de centenars de milers de persones (més de 300.000 al voltant de la plaça de la Universitat a Barcelona, i desenes de milers a Girona, Badalona, Sabadell, Manresa etc.). A la tarda, van tenir lloc noves concentracions i manifestacions encara més nombroses arreu del país que van mobilitzar més d’un milió de persones. L’impacte d’aquesta resposta popular va ser molt important i va provocar reaccions de part del poder espanyol i els seus servidors

- La reacció del rei i de l’espanyolisme

El mateix vespre del dia 3 d’octubre, a les 21.30, el rei d’Espanya Felip VI va pronuncia un discurs breu però d’una gra duresa que era una proclama favorable a la unitat d’Espanya i una crida a la repressió contra l’independentisme, que va ser interpretada com un suport explícit a les forces repressives que havien actuat el dia 1 d’octubre contra el poble català, una mena de reedició del crit de “A por ellos” amb el qual havien acomiadat recentment les forces policials destinades a Catalunya en algunes poblacions espanyoles.

El govern espanyol va incentivar el boicot a l’economia catalana per mitjà d’una campanya perquè les empreses abandonessin Catalunya que va tenir el seguiment immediat del Banc de Sabadell i de Caixabank entre d’altres. També es va donar cobertura al boicot de productes catalans, sense una repercussió gaire important perquè perjudicava bona part d’empreses no catalanes que en depenien.

L’espanyolisme, amb el suport polític i mediàtic del govern espanyol i de tot el seu aparell de propaganda, va convocar una manifestació a Barcelona que va mobilitzar 170.000 persones segons fons solvents en recomptes de grans mobilitzacions. S’hi van transportar una part important de manifestants provinents de fora de Catalunya i va tenir com a conseqüència immediata un cert nombre d’actes vandàlics contra persones de Barcelona que mostraven alguna mena de reticència a afegir-se a les consignes espanyolistes i filofeixistes dels manifestants.

- Breu valoració política dels fets del 10 i el 27 d’octubre

En els fets del 10 i el 27 d’octubre diversos analistes coincideixen a valorar que hi va haver una certa improvisació i també un excés de secretisme acompanyat d’un cert paternalisme per part de l’estament polític en el fet de suspendre la declaració del dia 10 i abandonar les seus del Parlament i la Generalitat el dia 27.

També es va mostrar una credulitat excessiva envers les pressions internacionals un fet que va acabar de mostrar la manca d’una valoració seriosa dels líders principals de l’independentisme sobre la realitat del poder espanyol i internacional. L’error més greu va ser, sens dubte, el fet de no haver preparat les condicions per a mantenir la República independent d’una manera duradora. Segons s’ha sabut més tard, molts dirigents polítics havien estat actuant al llarg d’aquell mes a partir de la suposició que el Referèndum no es podria fer mai o que seria desbaratat de manera que seria totalment invàlid. Els fets de l’1 d’octubre van destrossar aquesta mena de plans i van deixar els dirigents polítics despullats amb les seves mancances i també exposats a una dura repressió com ho descriurem tot seguit.

- Detencions, exili i solidaritat De resultes de la Declaració feta en seu parlamentària el dia 27 d’octubre té lloc la detenció del govern català, concretament: el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Carles Mundó, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Meritxell Borràs. L’únic que en podrà sortir en llibertat sota fiança de 50.000 euros serà Santi Vila (a qui la magistrada atorga un tracte diferenciat pel fet d’haver manifestat obertament el seu desacord i haver dimitit just abans de la declaració d’independència). De resultes d’aquesta declaració també s‘esdevé l’exili del President Carles Puigdemont i dels consellers Antoni Comín i Lluís Puig i les conselleres Clara Ponsatí i Meritxell Serret.

Les reaccions principals contra aquesta repressió i les diferents conseqüències que se’n deriven tenen lloc de manera massiva l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les. L’11 de novembre té lloc una concentració massiva que omple el carrer de la Marina i els seus voltants d’una gernació de prop d’un milió de persones. I el 7 de desembre, una multitud de gairebé 100.000 persones es desplaça a Brussel·les per a manifestar el seu suport al President i als consellers exiliats, fent una demostració de força i de civisme a nivell europeu pel fet de ser la mobilització més nombrosa i ordenada de manifestants coneguda de tota la història de la ciutat.

- Darreres consideracions

De tots els fets exposats i del comportament de l’independentisme en particular convé remarcar que només una part del moviment havia previst la necessitat d’abordar la situació que es podia haver desencadenat després del referèndum. Al voltant de la CUP s’havia anat mostrant la necessitat de comptar amb els Comitès de Defensa del Referèndum, uns col·lectius formulats com a Grups de Defensa de la República Catalana, ja a principis del 2017 per l’organització política Poble Lliure i transformats en Comitès de de Defensa de la República, al llarg de les setmanes posteriors. L’organització del Referèndum, haurà fornit la base pràctica per a bastir aquesta nova forma unitària d’organització territorial.

Però, a part d’aquesta previsió parcial, la desorientació de l’independentisme es va prolongar al llarg de setmanes, i fins i tot de mesos, després d’aquella data.

La capacitat de reacció renovada del moviment independentista

Aprofitant la desorientació i desorganització provocada pel cop repressiu, l’estat espanyol convoca precipitadament unes eleccions amb la intenció de girar la truita i esclafar l’independentisme. Les “forces vives” de l’IBEX35 es prenen per primer cop la situació de Catalunya de manera seriosa i preparen totes les seves “bateries” per a guanyar la batalla i poder mantenir així la dominació sobre Catalunya i assegurar d’aquesta manera la continuació dels seus negocis (basats en els grans monopolis de consum creats en bona part durant el franquisme i damunt el segrest de milions de clients captius). Posen tota la seva potencialitat a promoure un grup d’inspiració falangista defensor del règim monàrquic espanyol que pugui fer de relleu a un PP esgotat pels anys de poder envoltats de grans escàndols de corrupció. Ciudadanos rep  així injeccions econòmiques milionàries i s’apresten per a la batalla electoral en unes condicions immillorables. Ben untats econòmicament i ensabonats mediàticament davant d’un independentisme atacat i rebregat pels embats de la judicatura espanyola franquista es troben en unes condicions òptimes. L’èxit semblava segur. Com a complement, alguns analistes situen també la candidatura d’En Comú Podem a la manera contrapunt per a frenar qualsevol ascens de l’esquerra independentista. 

Però el moviment independentista reacciona de manera compacta i enèrgica almenys en quatre línies d’acció immediates:

- Encarant la contesa electoral amb determinació. Després de complexos debats entre ERC i el PDEcat, l’independentisme es presenta en tres llistes diferents: ERC, JxCat i CUP-CC. El resultat és espectacular. La majoria independentista es torna a revalidar amb els resultats següents:

 

Candidatures principals	Vots	%	Escons	Comentaris
JxCat	948.233	21’66%	34
ERC	935.861	21’38%	32
CUP-CC	195.246	4'46%	4	Bloc independentista: 70 escons (de 135)
Comú Podem	323.695	7,45%	8
Ciudadanos	1.109.732	25,35%	36
PSC	606.659	13,86%	16
PP	185.670	4'24%	4

Malgrat l’ascens importantíssim de Ciudadanos que obtenen més d’un milió de vots (catapultats pels ajuts de l’IBEX 35 i la campanya mediàtica antiindependentista i cavalcant damunt un PP en declivi) el bloc independentista torna a tenir la majoria absoluta. Aquest fet trenca molts esquemes del poder espanyol i posa en un dubte seriós les intencions d’arraconar l’independentisme. A partir d’aleshores la voluntat de posar fi a qualsevol manifestació d’independentisme i fins i tot d’ofegar els instruments més remarcables de manifestació de la catalanitat (com l’escola o la TV autonòmica) es fan més evidents.

- Desplegant els CDR. Les Comitès de Defensa del Referèmdum es van transformant en Comitès de Defensa de la República i es van assentant arreu del territori, amb una capacitat de mobilització renovada.

- Reorganitzant l’ANC. Malgrat la detenció del president de l’entitat i el trasbals comprensible creat per la repressió, el vicepresident de l’entitat pren les regnes de l’organització i prepara la renovació del Secretariat Nacional, un procés que es clou posant al davant de l’ANC una direcció renovada, conscient de les seves responsabilitats i preparada per a la nova situació

- Organitzant una diàspora activa i més polititzada. D’ençà de l’exili del president Puigdemont i de membres del seu govern a Brussel·les, la diàspora catalana s’ha vist dinamitzada per aquest fet alhora que per l’organització de CDRs de l’exterior en un nombre important de llocs d’Europa i d’arreu del món.

Tota aquesta nova capacitat de mobilització s’ha posat de manifest altre cop a partir de finals de març i primers d’abril, amb motiu de les ofensives repressives de l’estat espanyol. L’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell, Raül Romeva i Dolors Bassa el 23 de març, fins aleshores en llibertat provisional, provoca una onada de mobilitzacions en nombroses ciutats de Catalunya. La presència dels CDR és especialment remarcable davant de les delegacions del govern espanyol, principalment a Barcelona i a Girona en dies successius. La detenció del president Puigdemont a Alemanya el dia 25 del mateix més encara dóna lloc a un nou increment de les mobilitzacions. (Com sabem, Puigdemont és deixat posteriorment en llibertat el dia 5 d’abril perquè els jutges alemanys no troben fonament en el delicte de rebel·lió que li imputava el jutge espanyol). Les mobilitzacions dels CDR s’havien accelerat a finals de març amb concentracions, talls de carreteres i aixecament de peatges el 27 de març.

La situació de mobilització s’ha dinamitzat encara més durant el mes d’abril, un mes que havia començat amb una amenaça de la fiscalia de l’estat espanyol contra els CDRs, als quals l’estat voldria carregar la responsabilitat d’accions violentes, un element que els sistemes judicials europeus en general no troben en la persecució espanyola dels líders catalans. Així el 10 d’abril són detinguts membres dels CDR i de l’organització de joves independentistes d’esquerra La Forja (acusats d’haver entrat al Parc de la Ciutadella el dia 30 de gener) i també de l’activista del Baix Llobregat Tamara Carrasco que és acusada de terrorisme, una acusació que aixeca un gran moviment de protesta i d’indignació. Dos dies més tard és deixada en llibertat i l’acusació de terrorisme inicial és anul·lada pel jutge instructor. Darrerament, però, la fiscalia estatal ha tornat a insistir en aquesta imputació.

L’esdeveniment dels 6 mesos de l’empresonament dels Jordis és l’ocasió de la gran manifestació del 15 d’abril que mobilitza més d’un milió de persones a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona. El clima de mobilització antirepressiva arriba aquest cap de setmana al seu clímax ja que coincideix amb la cloenda de la setmana reivindicativa de la Llibertat d’Expressió organitzada pel col·lectiu ‘No Callarem’ en l’entorn de la presó Model de Barcelona. Cantants, rapers, escriptors etc. mobilitzen milers de persones al llarg de diferents dies d’aquesta setmana.

Per a una descripció fidel de les mobilitzacions contra la repressió no es pot deixar de recordar la mobilització permanent dels treballadors de la Generalitat de Catalunya contra els efectes de l’aplicació de l’article 155. Cal recordar que, amb motiu de l’alliberament del president Puigdemont, les Assemblees de Treballadors i Treballadores en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC) emeten un comunicat on celebren la resposta de la justícia europea i exigeixen la llibertat dels membres del Govern i de les entitats civils, empresonats. 

Reflexions i elements bàsics per a una estratègia renovada

El cop repressiu del mes d’octubre ha provocat sobretot una desorientació important pel fet que no s’ha sabut reaccionar després de constatar la ineficàcia provada del Full de Ruta que s’havia traçat al llarg dels darrers anys de mobilitzacions. Tot seguit dels fets del mes  d’octubre es comença a acceptar, al si del moviment, l’error de l’estratègia “de la llei a la llei” que els grans partits independentistes havien dissenyat. I paral·lelament i progressivament es van posant les bases d’una nova estratègia.

Amb el nou any 2018 ja es posen sobre la taula tres preguntes fonamentals per al desplegament d’una nova estratègia:

- Quines accions i mobilitzacions poden enfortir ara l'independentisme i frenar l'escalada de repressió i d'ocupació? 

- Quin paper ha de fer el parlament i el govern (sota vigilància judicial permanent)? 

- Com podem crear condicions materials per a mantenir la República independent de manera duradora?

Per a respondre a aquestes preguntes cal tenir en compte:

A. Els elements amb què comptem
B. L’orientació que ha de prendre l’acció independentista

A. Elements per a una estratègia nova

El moviment independentista compta amb els següents elements principals: A.1-Un moviment popular mobilitzat; A.2-Una majoria parlamentària i A.3-Uns elements de representació política a Europa.

A.1-Un moviment popular mobilitzat.

El moviment popular continua mobilitzat com ho ha mostrat repetidament, encara un altre cop el diumenge 15 d’abril, en el moment de tancar aquest document. Una dada molt positiva des del punt de vista dels continguts és que el conjunt del moviment ja s’ha orientat clarament cap a la República. A partir d’ara s’haurà de parlar de moviment per la Independència i la República catalana si es vol definir amb més precisió el  seu objectiu.

Però, malgrat tot, cal constatar que el grau de mobilització i de clarificació entorn dels grans principis (Independència i República), no va acompanyat d’una organització adequada. El moviment en conjunt no té clares quines accions s’han d’emprendre un cop s’ha vist que “la revolució dels somriures” ja no pot ser la forma d’acció dominant. Aquesta mancança s’ha reduït, en part, amb l’activació dels CDRs, però encara persisteix una certa desorientació.

A.2-Una majoria parlamentària.

Hi ha una majoria parlamentària que permetria una acció política que donés una orientació adequada al mandat electoral, però la repressió i sobretot el marc repressiu general, ha creat dificultats en aquest àmbit. La majoria parlamentària ha sofert una crisi remarcable causada per l’empresonament de líders importants. Això ha dificultat les negociacions del procés d’investidura a la Presidència del govern de la Generalitat. 

La desorientació ideològica conseqüència també del cop repressiu ha provocat, de manera general, dificultats en l’enfocament i el desenvolupament de les negociacions. L’extensió, al si d’algunes formacions polítiques, de la idea de la necessitat d’un replegament com a única estratègia per a evitar la repressió, ha impedit que s’assumissin posicions polítiques orientades a facilitar la lluita popular per la Independència i la República. Discutirem aquestes posicions de caire involucionista a l’apartat B següent  on tractarem de l’orientació que es considera que hauria de prendre l’acció independentista en la fase actual. Des del Parlament de Catalunya també es pot ajudar a fer avançar  el moviment per la Independència i la República.

A.3-Uns elements de representació política a Europa.

L’exili del president Puigdemont, i de membres del govern, juntament amb la presència d’altres militants independentistes, a diversos Estats europeus ha donat una capacitat de difusió molt important, a nivell internacional, del plet independentista de Catalunya. Però aquests elements de representació política a Europa s’han trobat i es troben encara ara (després de l’alliberament del president Puigdemont de l’empresonament alemany) en una situació de dificultat de coordinació i també de necessitat de precisar la seva funció en el conjunt del moviment per la Independència i la República catalana. Caldrà trobar l’articulació adequada d’aquest àmbit polític (autoanomenat, en aquests moments “Consell de la República”) amb el conjunt del moviment, de tal manera que tots els àmbits d’intervenció es potenciïn adequadament.

Podem observar, doncs, que tots aquests elements amb què pot comptar el moviment actual són positius però que, de la manera en què es troben actualment, són insuficients.

Caldrà, per tant, un esforç d’orientació i també de reorganització

B. L’orientació que ha de prendre l’acció independentista

La nova orientació que hauria de prendre l’acció independentista, segons analistes solvents es basa en enfocaments com els següents: B1. Una estratègia republicana; B2. Una lluita contra l’Ocupació, la Repressió i el Feixisme; B3. Una acció ofensiva.

B1. Una estratègia republicana

Tal com ho hem comentat en un apartat precedent el moviment s’encara, després des fets d’octubre del 2017, en una orientació independentista i republicana, és a dir, una orientació que porti a avançar cap a la República catalana. Això vol dir que tant el conjunt del moviment popular com les institucions han d’anar en un mateix sentit de preparar, per tots els mitjans possibles, l’adveniment de la República catalana: tot ha de contribuir a reforçar la consciència i la mobilització a favor d’una República dels drets socials. Aquesta és la manera d’eixamplar la base social del moviment.

Aquesta estratègia republicana nova s’ha de basar d’una banda, en la mobilització; i d’altra banda, en la dinamització del debat republicà en el camí del procés constituent que posi les bases de la nova constitució nacional, fonament de la nova legalitat republicana.

B2. Una lluita contra l’Ocupació, la Repressió i el Feixisme

Cal mantenir una acció continuada contra la repressió que, observant la tendència repressiva de l’estat espanyol, i de les seves estructures policíaques i judicials, cal entendre com un dels aspectes d’un fenomen més general que afecta les nacions dominades, que és l’ocupació. L’ocupació és la forma de dominació d’un poder absolut en què la vida social, política i econòmica d’una societat es troba sota el control d’aquest poder, de manera que aplica de manera sistemàtica la seva voluntat passant per damunt de la voluntat de la població ocupada. L’ocupació és producte de la força i la violència exercides contra les persones i té un origen militar. I es pot combatre amb accions i comportaments que la facin inútil, en el sentit que l’estat ocupant arribi a considerar més favorable per als seus interessos deixar anar la coacció que provoca l’ocupació.

La repressió en el nostre cas és, doncs, un aspecte de l’ocupació i es combat igualment fent-la finalment inútil perquè no aconsegueixi l’objectiu de sembrar la por i serveixi, al contrari, per a fer créixer la consciència política i l’organització del moviment. És important, doncs, que la lluita contra repressió es porti a terme d’una manera racional i amb caràcter social, superant les defenses individuals i de renúncia dels propis principis que és contraproduent perquè, en la nostra situació d’ocupació i de voluntat d’humiliació i de sotmetiment, encara pot tenir un efecte negatiu d’estimular el sadisme de l’adversari; la lluita contra la repressió ha de ser, per tant, política i col·lectiva. La defensa ha de tenir en compte les necessitats i prioritats polítiques del moment i ha d’actuar amb la màxima coordinació. D’aquesta manera, els efectes desitjats pel poder amb la repressió poden ser anul·lats i girats a favor del moviment.

Un dels instruments de l’ocupació és la utilització de l’agitació social i ideològica servint-se de les formes demagògiques i militaristes del feixisme, com a moviment favorable al manteniment de l’statu quo, és a dir, com a defensor la dominació del règim monàrquic espanyol sorgit del franquisme. El feixisme propi del PP i aliats (igualment com el falangisme que n’és un germà cridaner, com ho és Ciudadanos) té la funció de defensar la repressió de l’estat ocupant, per mitjà de l’exacerbació de la ideologia espanyolista i també d’obstruir la difusió de qualsevol missatge favorable al canvi polític i social. És, per tant, un enemic frontal de la República catalana independent. Cal denunciar directament aquestes posicions i establir un tallafoc al seu voltant. De cap manera poden ser considerades com a opcions democràtiques legítimes les persones i organitzacions que s’expressen obertament com a enemics directes del poble i col·laboradors permanents amb les forces d’ocupació.

B3. Una acció ofensiva

Una de les mancances més negatives al llarg d’aquests mesos ha estat el fet que l’acció política s’hagi limitat a actuacions merament defensives, motivades per la urgència de respondre a la repressió. Com és sabut, l’actuació defensiva no permet modificar les condicions de la confrontació; és imprescindible, doncs, passar a actuacions de caràcter positiu i ofensiu.

Com es desprèn de la descripció de la situació, les actuacions ofensives s’han de fonamentar en la lluita contra l’ocupació: el rebuig a les forces repressives i als representants del règim monàrquic espanyol, responsable de les diferents formes d’ocupació. I cal actuar ofensivament de manera que la situació d’ocupació no surti a compte al poder ocupant. Una de les línies que poden anar més clarament en aquesta direcció és el rebuig als monopolis del règim (molts creats amb el franquisme i articulats entorn del conjunt empresarial i financer conegut com IBEX35), uns monopolis basats en l’extorsió de clients captius. Ja hi ha hagut unes primeres actuacions en aquest sentit amb l’aixecament de les barreres dels peatges però cal una acció més generalitzada i contundent perquè és sabut que de l’eficàcia d’aquesta acció ofensiva en depenen les possibilitats objectives d’arribar a la Independència i la implantació de la República.

Propostes  per a una articulació nova i eficient

Un aspecte clau, a què hem fet referència al llarg d’aquest dossier, és la necessitat d’una coherència i unitat en l’acció de tots els elements del Moviment per la Independència i la República. No porta enlloc que unes organitzacions cíviques vagin per una banda i unes altres per una altra banda; o que uns partits que parteixen d’uns acords bàsics compartits importants desenvolupin iniciatives polítiques divergents o contradictòries entre elles; o que el Consell de la República a l’exterior pogués promoure, per exemple, iniciatives importants que poguessin estar desconnectades del moviment popular per la Independència i la República que es desenvolupa a l’interior.

Davant la situació actual de perill de dispersió s’han avançat diferents propostes d’organització dels tres elements fonamentals del moviment esmentats més amunt. D’entrada, convé precisar quines podrien ser les funcions generals en cada cas: Així caldria partir del caràcter fonamental del moviment popular per la Independència i la República catalana que es desenvolupa a l’interior a través de diferents instàncies (ANC, CDR, Òmnium etc.). I en segon lloc el caràcter, en general, subordinat que han de tenir les institucions autonòmiques (que sabem que es troben segrestades per l’estat espanyol). I finalment també cal assumir el caràcter complementari que ha de jugar la representació política a l’exterior al voltant del president Puigdemont, una representació política important pel fet que seria la representació principal que podria operar lliure de coaccions.

Partint de consideracions generals com les exposades s’han fet diferents propostes d’articulació dels diferents elements del Moviment per la Independència i la República, totes amb l’objectiu de millorar la cohesió de l’acció política, sense que per això les organitzacions preexistents haguessin de renunciar a la seva existència.

Es tracta de bastir un Consell d’Acció Republicana, segons alguns, (o un Congrés Nacional del Poble Català segons uns altres etc.).Nota (3)* que pugui agrupar els més amplis sectors del moviment (organitzacions, entitats etc.) de la societat catalana interessats a treballar a favor de la República catalana i la seva instauració. Hauria de ser constituït bàsicament per representacions territorials, associatives i sectorials; i també hauria de comptar amb la presència dels partits per tal de fer possible una actuació política transparent tot garantint que les institucions impulsades pels partits (parlament, ajuntaments etc.) treballin en un mateix sentit. El Consell de la República a l’exterior hauria d’estar integrat també dins aquest organisme unitari.

Aquest organisme, no estant immergit dins l’estructura administrativa de l’estat espanyol podria desenvolupar la seva actuació sense les greus limitacions de les institucions oficials. I essent aquest nou marc organitzatiu definit, doncs, com un estructura organitzativa unitària, ha de representar, a la pràctica, la possibilitat d’una autoritat única.

 ------------------

Nota (1)*. Dades calculades sobre un cens de 5.313.564 votants. En les dades que hem exposat, només es comptabilitzen les paperetes que han pogut ser recomptades. El govern català xifra en 770.000 el cens dels col·legis electorals tancats per la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i els Mossos d'Esquadra (incloent-hi tant els votants que no van poder votar al seu col·legi electoral com les urnes amb vots requisats en aquests col·legis). 

El balanç de la repressió de l’Estat espanyol el dia 1 d’octubre és de 991 persones ferides pels cossos policials espanyols (4 d’hospitalitzades, de les quals una que hi va perdre un ull).

Nota (2)* v en ANNEX: “Declaració d’Independència”

Nota (3)* v. a la “Selecció d’articles” d’aquest dossier, els textos:

“Per un Consell d’Acció Republicana” (Alfred Bienzobas - 3 d’abril 18)

 “Crida a una estratègia republicana”  (Poble Lliure – 5 març 18)

 

SELECCIÓ D’ARTICLES I DOCUMENTACIÓ DIVERSA

Aportem diferents materials (vídeos, articles etc.) publicats entorn dels fets descrits en aquest dossier. Pel que fa als articles hem aplegat els que ens han semblat més clarificadors, apareguts en diversos mitjans, i publicats principalment per Llibertat.cat els quals aborden els diferents aspectes que hem descrit a la introducció:

 

Sobre els antecedents

“Referèndum sobre la independència” a Viquipèdia 

“2017 - Referèndum i República” (Poble Lliure)m(on s’analitza la situació prèvia i es fa referència a la necessitat d’uns Grups de Defensa de la República per a defensar-ne la proclamació)

Sobre la importància de l’1 d’octubre

En aquest aspecte remetem als títols de llibres que hem aplegat més endavant en aquesta selecció.

- Sobre la repressió de l’1 d’Octubre:

365 Videos of the Repression lived in Catalonia by the Spanish Police in the Referendum of October 1, 2017

Memòria gràfica geocalitzada, d’un dia que no oblidarem mai

- Sobre l’arbitrarietat de la repressió espanyola

“El cinisme grotesc” (C. Castellanos- 20 novembre 17)

 

Sobre l’anàlisi del moment polític i perspectives

 “Era tot mentida” (Eduard Voltas- 24 març 18)

“Combatre l’ocupació” (C. Castellanos – 1 gener 18)

“Cal una acció renovada” (C. Castellanos – 9 febrer 18)

“Retornar a l’autonomisme no és possible. Propostes cap a la República” Declaració de març de Drassares cap a la República Catalana

“Crida a una estratègia republicana”  (Poble Lliure – 5 març 18)

 “Unitat i resistència contra l’ocupació i la repressió”(Crida Comunista-26 març 18)

“Continuar fins a guanyar” (C. Castellanos – 16 març 18)

“Falses dicotomies” (Albert Botran – 1 abril 18)

“Què cal fer ara?” (Blanca Serra - 1 abril 18)

“Eixamplar la base” (Oriol Izquierdo – 15 abril 18)

Sobre diferents moviments socials

-El femnisme i el 8 de març

“La vaga feminista ja és un èxit!” (Encarna Canet - 7 març 18)

“Canvis de fons” (C. Castellanos - 14 març 18)

-La lluita dels pensionistes

“L’estafa de les pensions” (Toni Infante - 27 març 18)

“De què es queixen els pensionistes?” (Manuel Lillo - 17 març 18)

Manifest 17 de març 2018. Coordinadora estatal per la defensa del sistema públic de pensions

 

Sobre la detenció de Puigdemont

“El cas català al cor d’Europa” (C. Benítez - 25 març 18)

Sobre propostes d’organització i d’acció del moviment independentista

“Retornar a l’autonomisme no és possible. Propostes cap a la República” Declaració de març de Drassares cap a la República Catalana

“Crida a una estratègia republicana”  (Poble Lliure – 5 març 18)

 “Per un Consell d’Acció Republicana” (Alfred Bienzobas - 3 abril 18)

 “Continuar fins a guanyar” (C. Castellanos - 26 març 18)

 “Declaració d’abril” ( Drassanes per República Catalana)

 

Llibres 

• On eres l'1-O?: De l'orgull a la indignació de Quico Sallés. Editorial Rosa dels Vents
• Els carrers seran sempre nostres d’Elisabeth Castro. Editorial Pòrtic
• Operació Urnes  de Xavier Tedó Gratacós i Laia Vicens Estaran. Editorial: Columna Edicions
• Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Editorial Ara Llibres 
• El tsunami: Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible de Joan B. Culla. Editorial Pòrtic
• Los entresijos del ‘procés'  d’Oriol March Ledesma. Editorial Los Libros de la Catarata
• O secessió o secessió de Josep Costa. Editorial Contravent 
• Vam fer un referèndum: 1-O: El que sabem i el que no sabíem d’Andreu Pujol Mas. Edicions Saldonar
• Dies que duraran anys de Jordi Borràs i Abelló. Editorial Ara

 

Memòria històrica

Al llarg d’aquests mesos també han estat importants els textos referents a diferents experiències de lluita pel seu caràcter exemplar:

“James Connolly i el Dilluns de Pasqua” (Fèlix Villagrasa 24 març 18). Entorn de la lluita del poble irlandés contra la dominació británica.

Arrels a Octubre (llibre, 2018): Diversos autors. Edicions del 1979. Entorn de les noves perspectives que es van obrir en diversos camps polítics i socials  després de l’enderrocament de la dictadura dels tsars.

Dossier Elaborat per Llibertat.cat

Països Catalans, abril de 2018

ANNEX. Declaració d’Independència de Catalunya (27 octubre 2017)