És un tòpic i un fet més que contrastat que en l'àmbit ibèric la classe dirigent catalana ha anat per davant de les tronades. Ja des de la Revolució Industrial, la Renaixença i el Modernisme els industrials catalans- o el que queda d'ells- sempre s'han sentit més a prop de les dinàmiques centreeuropees- singularment les franceses- que de les peninsulars. També en la política de seguretat i ordre públic: és inevitable no veure un paral·lelisme entre les detencions d'islamistes de Sarkozy i les incendiàries declaracions- i actes- del conseller Felip Puig. Com Guifré el Pilós jurant fidelitat a Carles el Calb, els cadells de Convergència no són sinó una reproducció dels seus models parisencs. I en les darreres setmanes en trobem una prova fefaent més.
La manera en com el president francès Nicolas Sarkozy mira de salvar el cap en uns comicis que uns mesos enrere semblava tenir totalment perduts i on ara comença a respirar recorda molt a la manera en què Convergència i Unió ha passat de l'absoluta marginalitat a una hegemonia incontestable en només any i mig. Els mecanismes i els discursos s'assemblen molt, però en resum podríem resumir-los en un coneixement i control efectiu de l'agenda política. Un aspecte on l'esquerra- la institucional i la no institucional- solen fracassar de forma estrepitosa.
Diu la teoria de l'agenda setting i qualsevol manual de comunicació política que és molt més rellevant el tema que hi ha a debat que no la posició concreta de cadascun dels actors. El mèrit i principal objectiu dels mitjans de comunicació, dels governs i dels diferents agents és situar en el debat públic aquells temes que els hi interessen. D'acord amb això i segons complexes teories neurolingüístiques com la famosa de Lakoff, l'esquerra optarà per abordar els temes des d'una perspectiva de protecció i empatia, i la dreta es veu beneficiada per l'emergència dels temes de gestió i seguretat. Així, i en el cas francès, les forces d'esquerra s'han vist beneficiades en intenció de vot quan es parlava del futur d'Europa i de protecció social; les de dreta, en un context de preocupació pel terrorisme i la seguretat. Les detencions de suposats islamistes només es poden entendre en aquest context.
A falta d'atemptats, el debat sobre la violència ha jugat ací el mateix paper que el de la seguretat ciutadana i el terrorisme a França. Esta darrera setmana i mitja n'ha estat un exemple perfecte. D'una esfera pública majoritàriament partidària de la vaga, i un èxit de les mobilitzacions que posava el govern de Rajoy- i de rebot el de Mas- en problemes abans i tot de presentar els pressupostos, hem passat una setmana i mitja parlant del tal Felip Puig, de l'ordre públic, de l'ús de la violència i el Codi Penal. Un èxit sense pal·liatius del govern dels Millets i de la premsa nordcoreana que li fa la ola.
El debat sobre la seguretat i l'ordre públic té un negatiu perfecte: la crítica a l'actuació policial. Tots dos conformen una unitat indestriable, i és el debat pantanós sobre quins són els límits de què disposa el govern per “garantir l'ordre públic”. El monopoli de la violència és tant vell com anar a peu, com l'estat modern, i és una cosa que no resoldrem en dos articles a la premsa. És irrellevant si cremem un Starbucks o si acampem en una plaça, això són només els mitjans: la fi és introduir en el debat públic temes que resten fora per la via de la desobediència. Acceptar acabar parlant de la policia i d'un conseller és ja una derrota per avançat.
El punt feble el segueixen tenint en l'economia. Semblem haver oblidat que fa ja quatre anys que el seu sistema i el seu credo se'n va anar per l'inodor avall, i encara estem comportant que ens marquen què és important i què no, quan és notori que no tenen la qualificació necessària ni per dirigir una escala de veïns. Tanmateix, el complexe d'inferioritat de l'esquerra- de tota- en aquest tema força una fugida cap a temes on ens sentim més còmodes i on és més fàcil parlar sense dades. Fins que no ens creguem que en les files dels moviments socials hi ha persones molt més preparades per construir un sistema social just que tots els llicenciats en ADE amb MBA junts, no aclarirem res i seguirem parlant de la policia. En el fons, està en les nostres mans decidir de què parlem i de què no. També a les xarxes socials, of course.
