El meu germà, que és fred i pragmàtic però creu en les coses grans, em va dir la tardor del 2018: "No ho veus, que amb aquest pelacanyes no fareu res?". Jo vaig riure i li vaig dir que s’equivocava. Acabava de conèixer Graupera en persona, tot i que feia anys que l’escoltava a la ràdio i el trobava sempre intel·ligent i inspirador. Havia sentit el seu discurs sobre Primàries mentre era a Dinamarca i m’havia semblat brillant, i ara que havia tornat ‒un any després de l’1 d’Octubre i de tot l’espectacle de les delegacions‒ havia començat a col·laborar en el projecte. Era (i és, perquè la idea continua sent igual de bona) l’única manera de començar a rebentar el sistema autonòmic per baix, amb una llista de candidats triats directament per la gent i, per tant, capaços de complir les seves promeses perquè no hi ha cap líder, ni cap partit, ni cap màfia ni prebenda que els mantingui a ells en el càrrec i a nosaltres dins d’Espanya. Per això fa cinc anys m’hi vaig implicar a fons; amb la idea de contribuir a crear una "nova cultura política" ‒us en recordeu?‒ que ens permetés sortir del perímetre autonòmic on continuem atrapats.
La idea (que en realitat no va ser de Graupera sinó de Roger Mallola) com dic és boníssima, i el que per damunt de tot va fallar el 2019 és que, en realitat, érem molt pocs els qui ens la vam creure seriosament. En el fons és igual de qui siguin les idees, la qüestió és que corrin i triomfin, i en aquest sentit l’arrencada de Primàries va semblar que era neta i genuïna. En mans d’algú com Graupera, però ‒i això és una cosa que he anat entenent amb el temps‒ era impossible que funcionés, perquè en el fons, de forma tàcita, estava pensada com un projecte que donés vida al sistema des dels marges, amb uns nois i noies més o menys viatjats i ‘outsiders’ ‒alguns de nosaltres del tot independents‒ però utilitzats com a figurants per crear un espai aparentment fresc i nou. Un espai que podia fer més o menys la guitza a Convergència però que en tot cas seria encapçalat per un Jordi Graupera que ‒com es veu ara ja perfectament amb el seu anunci de muntar una enèsima parada de fira amb el vell masover Ponsatí‒ té més vocació de ser polític que no pas de fer política en majúscules.
Ser un polític que per fi remeni alguna cirera; la que sigui. De fet, un dels primers indicis que Graupera no s’acabava de creure el seu propi discurs ‒sobre la transparència i la necessitat de no defugir el conflicte amb Espanya‒ vaig detectar-lo un mes abans de les eleccions. Aviat farà cinc anys. Era el matí de Dijous Sant i el local que teníem llogat a Gràcia, al carrer Llibertat, era ple de gent perquè havíem d’enllestir la versió definitiva del programa de la candidatura. De cop i volta Graupera es va posar molt nerviós; havia rebut un whatsapp de Jordi Basté. Es veu que la Maria Vila, que en aquell moment no hi era, acabava de fer un tuit que havia disgustat el lacai del conde. Vam córrer a mirar el seu ‘timeline’: era un tuit correctíssim, on la Maria increpava el Basté per haver entrevistat Cayetana Alvárez de Toledo en castellà ‒ell i tots els titelles que l’acompanyaven‒ perquè la senyora l’havia advertit que era de mala educació no fer-ho en la ‘lengua común’. "Es pot saber què li passa a la teva amiga?" deia el whatsapp de Basté, al més pur estil pinxesc: "És subnormal o què?".
Graupera, sense parar de mirar el mòbil i buscant respostes en les nostres cares d’estupefacció, va començar a despotricar; però no contra el Basté, sinó contra la Maria. "hòstia però quin problema té, la Maria? Com se li acut?", etcètera. Li vaig dir que el tuit em semblava impecable i oportú, i perfectament alineat amb el nostre discurs sobre el català i la idea de presentar-lo com una llengua amb voluntat de poder i no de gent petita. On quedava, si no, tota aquella retòrica tan ocurrent d’"el català és un mercat" i "l’eco de totes les nostres victòries"? Potser volíem dir que era la llengua de la victòria sempre que el senyor Godó no s’encabrités? Res no quedava ‒queda‒ més lluny de la meva posició. Per això m’havia fet tips de denunciar, als vídeos que penjava a Twitter regularment i als debats on després vaig participar durant la campanya, la rendició lingüística d’Esquerra i Convergència. Que Graupera em mirés a mi mentre deixava verda la Maria, doncs, era grotesc i dóna una idea de fins a quin punt havia perdut els papers.
Si entra ell sol a l’ajuntament, vaig pensar, l’hem feta bona. I si entràvem la Maria i jo, feina tindríem, també. Però hi havia una cosa segura: el meu lloc a la llista me l’havia guanyat jo amb els vots directes de la gent, i per tant només em devia al meu propi discurs. Si el cap de llista no se’l creia era el seu problema, no pas el meu. Això dóna una idea del potencial renovador que tenen les Primàries i de com enforteixen el vincle entre el ciutadà i els seus representants. Si, un cop dins del circ, el polític es dedica a fer figueretes per guanyar-se la confiança de l’amo espanyol i no la dels catalans que l’han votat ‒perquè les dues coses al mateix temps no poden ser‒, a les properes primàries se’l fa fora. Pel que fa a la Maria, no recordo si el Jordi va arribar a esbroncar-la ni en quins termes (ara mateix no tinc a mà el meu dietari del 2019 i no puc comprovar si hi vaig escriure res en aquest sentit) però el cas és que ella no va esborrar la piulada i suposo que això ‒i en general la manera com va defensar el català durant tota la campanya– l’honora. Una altra cosa és com hagi pogut evolucionar els últims anys i quins càlculs faci en relació al "nou projecte" (més vell que l’anar a peu) de Graupera-Ponsatí.
Perquè això és el que fan, com a mínim, els dos integrants del tàndem: calcular de quina manera poden entrar dins del sistema ‒mantenir-s’hi‒ fent veure que van al marge. Aquest és l’objectiu últim que corre per sota la retòrica de Graupera (de Ponsatí ja n’he parlat abastament) que, cinc anys després, ha perdut tota referència a la idea de Primàries, ha guanyat una gran dosi de cinisme i, en definitiva, ressona amb una buidor de trampa oberta. Graupera diu ara que necessitem "polítics professionals" per "tornar a la política de tota la vida". És justament el que combatíem fa cinc anys i el que, si volem arribar a la independència, hem d’erradicar: la vella política, la del catalanisme que ens manté dins la malla autonòmica, on les elits catalanes es troben i trafiquen amb les espanyoles. En un moment de la conversa amb Nierga Graupera també diu que Convergència ja li va bé, però sense xarxa clientelar. Això sí que fa riure: Convergència és, sobretot, una gran xarxa clientelar ‒amb tradició i solatge, tot i que hagi viscut èpoques millors‒ i l’única manera de trencar-la és, precisament, amb Primàries. Però ni ell hi va creure mai, ni sembla que ara es prengui res gaire seriosament.
El seu discurs es pot obrir en canal, de dalt a baix, i no en queda res amb cara i ulls: tot són contradiccions i reculades. Però de moment n’hi ha prou d’assenyalar-ne les trampes principals. S’hauran d’anar explicant amb calma; tant les trampes retòriques, com les seves figueretes darrere l’escenari.
