Els primers resultats post investidura dels socialistes espanyols sembla que han inflat molts egos (tipus el mateix Sànchez i la mateixa Yolanda Díaz) i han ressuscitat algunes mòmies tipus Hereu; sobretot han ofert fotografies inesperades i situacions divertides, donades les promeses fetes en el transcurs dels mesos anteriors: fem-ne un resum: el president Sànchez s’havia compromès a tornar-nos el nostre 130 president legítim Carles Puigdemont engrillonat i portat directament a la presó per alta traïció i lladre contumaç dels diners dels catalans; i per ara, no sols no ha complert la promesa sinó que negocia i envia gent de la seva corda i confiança a tractar amb ell “fent de la necessitat, virtut” segons pròpia confessió. És el gran campió del cinisme i, probablement encamina el socialisme espanyol pel mateix camí on han desaparegut en pocs anys el socialisme italià, el francès, el grec, el noruec. el belga... De tots els tripijocs que ha firmat per continuar, sigui com sigui a la Moncloa, l’ únic amb qui s’ha fet una fotografia estel·lar directa ha estat... amb el PNB! Perquè pocs saberuts analistes han vist que el PNB es presentava com el partit que entaula diàlegs indistintament amb socialistes i ultraconservadors i que va sempre a la seva, per al profit propi del seu partit i dels seu país i practica un també molt profitós peix al cove: aquesta vegada el peix és positiu (el traspàs de la seguretat social, més diners per al cupo i molts menys migrats rebuts de la subhasta canària i altres subhastes migratòries que van a parar molt majoritàriament, a milers, a les poblacions catalanes... assistides i endeutades amb una espoliació escandalosa compartida amb els altres Països Catalans.
No hem d’oblidar, tampoc, que quan li ha calgut, com ha passat amb el cas del repartiment dels fons europeus per reparar els mals temps de la covid, el govern Sànchez va pactar l’abstenció que necessitava... amb Vox!! La qual cosa explica per què en aquests moments Vox ha obert un negoci de fetitxes feixistes amb el suport de fons europeus! La conclusió és que en cap moment et pots refiar d’aquest president.
La Sra. Yolanda Díaz ha omplert el seu cabàs no sumant, com prometia, sinó restant els seus enemics de Podem, que ha esbandit amb tota la seva mala bava acabant així amb les últimes restes de l'15 M més dinàmic i combatiu.
De fet, l’únic valor polític que s’està enfrontant a la deriva de l’espanyolisme – sigui d’un signe o altre- que s’esbatussa a la “corte” madrilenya borbònica, és el conjunt de l’independentisme, sobrevivent de la pràctica repressiva contínua a tots els Països Catalans; no és que no hi hagi a l’Espanya castellana una xarxa popular resistent i activa, però en general – com assenyala el professor Moreno Cabrera- són gent que encara combrega amb el mite de “les dues espanyes”, amb el miratge d’una Espanya amant al 100% de la plurinacionalitat, republicana, oberta, antiunitarista, anticentralista, crítica amb el supremacisme lingüístic castellà... On és aquesta Espanya? On són els seus intel·lectuals i artistes? On son els seus treballadors i sindicalistes, capaços d’oposar-se al disbarat d’una vaga preventiva contra la millora i traspàs de la xarxa catalana de rodalies? Quan se n’adonaran que l’espoliació fiscal va en una única direcció en contra dels habitants dels Països Catalans, pensin el que pensin i votin el que votin?
Malgrat l’embolcall d’una futura llei d’amnistia, presentada com un regal germà dels indults i de l'eliminació del delicte de sedició, els independentistes sabem que continua existint la “ley mordaza” i els delictes de desordres públics agreujats, pensats sobretot per estendre la malla repressiva sobre independentistes i altres “sediciosos”. Ni l’organització antirepressiva Alerta Solidària ni el conjunt de l’ANC, Òmnium, Consell de la República i grups diversos de suport als milers de represaliats pendents de diverses causes se’n fien ni un pèl de com i a qui s’aplicarà una llei d’amnistia tot just embastada: és un arma de dos talls: els qui l’han d’interpretar – la judicatura- hi estan molt en contra, el nou govern espanyol es presenta com a víctima de la seva pròpia magnanimitat,i afany de “perdó”; els possibles beneficiats s’entén que humanament la reclamin i la defensin, però políticament és tan perillosa i letal com els indults: el conjunt d’amnistiats pot quedar atrapat en una teranyina en què el suposat “perdó” no sigui un “oblit “real per part del poder espanyol sinó una penyora de seguir un ”bon comportament” i un “oblit” de tota acció que ens pugui acostar a la independència. “Amnistiar" implica oblit, però a la pràctica no sabem què i qui realment cal oblidar; l’amnistia de 1977 – que és el mirall que inspira l'actual projecte de llei – els va ser retirada als 4 independentistes d’aleshores inculpats en el conegut “cas Batista i Roca” i van haver de marxar a l’exili . Qui diu que ara no pugui haver-hi un escenari semblant?
El món independentista organitzat en Poble Lliure, CUP, sembla que s’està endinsant en un procés d’autocrítica i un intent de reorientar les seves forces tocant de peus a terra. Sincerament, és una novetat interessant: implica reflexió del passat més immediat, que alguns formulen en forma de manifest i crida a “un foc nou” i alguns en forma de procés de debat batejat com a “procés Garbí”. La unitat popular i la seva configuració i organització està en el centre d’aquests moviments de reorientació. I dos elements em sembla que són essencials: un, deixar de mirar-se el melic amb taules d’esquerra independentista i altres fórmules excessivament tancades i dos abordar d’una vegada la qüestió del poder i de la majoria social d’esquerres i de republicanisme que té tendència a mirar la “guerra” des de la barrera amb reflexions de puritanisme que ens resten oportunitats d’incidir i liderar el combat per l’alliberament nacional.
