Amb moltíssimes precaucions i reticències, tal com a hores d’ara han assenyalat tant una entitat com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en un comunicat molt oportú, com persones polítiques individuals com Josep Costa en unes consideracions encara més oportunes fetes a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) 2023 sobre l’elecció de la mesa del parlament espanyol i la votació que Junts x Catalunya i Esquerra Republicana van emetre a favor d’una mesa acaparada pel bipartit PSOE/SUMAR-PP i presidida per l’ex presidenta balear Francina Armengol . Tant el secretariat de l’ANC com l’Ex-vicepresident del Parlament autonòmic de la CAC ens posen en alerta que l’entesa per a la mesa, pactada amb l’assentiment de Junts i Erc, va lligada a un conjunt d’acords que quedarien en paper mullat, si, fruït d’una nova convocatòria d’eleccions al desembre/gener queda dissolta aquesta nova mesa i sense efecte els punts acordats sobre l’acabament del supremacisme del castellà i l’ús de català, i les comissions d’investigació de l’17-A i PEGASUS i les clavegueres del Regne d’ Espanya.
Juga amb això el president espanyol en funcions? Té previst un xantatge gens subtil per lligar els acords a la mesa als acords a una futura investidura pròpia? Quin paper juga el grup multidivers i multicolor de la Sra. Díaz i el seus escuders Jaume Asens i Ernest Urtasún i fins i tot l’exalcaldessa Ada Colau, en el paper de lacaia? Són preguntes ben pertinents en els moments actuals que es perllonguen amb la cessió de diputats del PSOE i de Sumar respectivament a JuntsxCatalunya i ERC per que disposin de grup parlamentari propi; una altra corda al coll de Junts i ERC perquè uns favors semblants segur que es cobren amb escreix.
Les respostes estan en mans per una banda del Molt Honorable Carles Puigdemont com a president legítim de Catalunya, eliminat pel 155 del PSOE i aliats i ara, al mateix temps, president del Govern del Consell de la República i membre influent de Junts, europarlamentari conegut i una pedra a la sabata de tota mena d’unionistes d’esquerres i de dretes, per l’altra banda també la resposta està condicionada pel que siguem capaços de fer al carrer, singularment l’11 de setembre i el Primer d’octubre tant com a mobilització sota el paraigua de l’ANC, i dels CDR com per la mobilització conjunta amb d’altres entitats importants com Òmnium, les organitzacions sindicals, les organitzacions veïnals i pageses, les ecològiques i de defensa de la llengua, les organitzacions antirepressives, les organitzacions de defensa de les dones, els col·lectius LGBTIQ i totes les organitzacions populars que estan per la república independent. I no solament dies emblemàtics com l’11 de setembre i el primer d’octubre sinó també tenint en compte els mesos en què el president espanyol en funcions exercirà de president de torn de la Unió Europea i per tant serà un focus mediàtic important. Tot el que passi al Regne d’Espanya, les dificultats polítiques amb que es trobin els partits que aspiren a formar un nou govern espanyol, els diferents avatars que es vagin presentant amb càrrega política –que poden anar des d’un esdeveniment esportiu que importi molt al prestigi de l’estat espanyol fins a accidents i desgràcies i lluites que trenquin la precària estabilitat de l’estat; tot pot tenir una repercussió que vagi en favor nostre si sabem plantejar amb força i resistència la defensa de les nostres posicions, que no és el tot o res, sinó una escalada pas a pas imparable que no es despengi de la lluita per la independència, recuperant el fil de la declaració parlamentària del 27 d’octubre del 2017.
La possibilitat de plantejar seriosament un bloqueig de les possibles investidures de PSOE o PP no ens ha de fer por perquè quí sortiria debilitat d’una situació semblant serien les forces governamentals addictes a la Constitució del 78 i al 155, del color que siguin. I si Junts x Catalunya planta cara i fa valer la seva posició, els diputats d’ERC – que ja van desesperats a la roda de Junts i buscant de fondre's o confondre’s amb ells, per no rebre més càstigs dels electors independentistes indignats, aprofundiran el seu camí cap a un canvi important d’estratègia respecte a la unilateralitat i l’avanç cap a la independència: qüestions com l’amnistia política, la lluita contra les clavegueres de l’estat i les seves actuacions, i l’aturada del supremacisme lingüístic castellà són esglaons que reforcen el camí i no ens desvien del projecte principal: la independència.
