La carta del president és una bomba de rellotgeria el cronòmetre del qual ha començat a funcionar cap al límit del 29 d’abril. Fins aleshores, el país contindrà l’alè. Tot paralitzat, com en una foto fixa. La comunicació presidencial a través de les xarxes és una cosa insòlita, que transmet la idea d’immediatesa, de proximitat personal. Al tweet de @sanchezcastejon titulat “carta a la ciutadania” s’expressa la persona, el ciutadà Sánchez per informar que el president Sánchez es pren uns dies de reflexió. Com si fos un recés transitori o una pausa en el camí, al final de la qual revelarà si continua o no a la presidència.
Efectivament, és un fet insòlit, parla a favor de la fibra del president i permet entreveure el vessant personal o humà d’una contesa tan inhumanament plantejada. Dona a entendre fins a quin punt d’acarnissament porta la dreta l’enverinament, l’assetjament. És una pràctica habitual. Molts animen Sánchez a seguir perquè no passi el que va passar a Portugal amb Antonio Costa. No cal sortir d’Espanya. Tenen un exemple quan un llunyà 29 de gener del 1981, i davant d’un assetjament similar, Adolfo Suárez anunciava per televisió que dimitia i, encara que mai va dir per què, estava clar per a tothom. La tàctica d’usar els tribunals com abans es feien servir els militars també va començar per aquestes dates, quan Demetrio Madrid, president de Castella i Lleó, va dimitir el 1986 per un processament a instàncies d’Aliança Popular en què va ser absolt tres anys més tard.
La carta del president Sánchez és un testimoni dolgut de fins a quin grau d’animositat i crueltat es pot arribar a la vida pública. I els tints polítics d’aquesta qüestió apunten a un cas més de lawfare. La combinació de linxament mediàtic i lawfare, una cosa especialment repugnant que ja es va posar en marxa amb el matrimoni Iglesias-Montero. És fàcil imaginar-se el cost personal i familiar que això comporta. Si afegim que l’Audiència nacional torna a obrir el cas de l’espionatge al mòbil del president, ja tenim un escenari perfecte de “Spy vs. spy” l’auca de la boja revista “Mad”.
Però hi ha unes diligències judicials obertes que poden afectar la seva dona i a les que Sánchez haurà de fer front, tant si és president com si no, encara que, és clar, en diferent mesura. Atès el grau de politització d’extrema dreta de la judicatura no és possible preveure el curs d’un procediment com aquest, la instrucció del qual, de moment, ja ha estat declarada secreta. Tothom sap que tindrà una gran repercussió mediàtica i convé tenir la informació sota control, que després ja s’anirà filtrant quan i on interessi.
Segur que el president Sánchez rebrà el suport i l’alè dels seus seguidors, el seu govern, el seu partit i molts electors a través de les xarxes. Tots donant-li ànims i alguns entenent la seva decisió com la de Gulliver amb els molestos lil·liputencs, mentre altres, veterans a la brega, li recorden que a la lluita es ve plorat. I també l’arribaran els improperis i insults d’una dreta caníbal. Les xarxes ho acullen tot. Després, cadascú segueix allò que li interessa.
Al marge del confort que li puguin transmetre els seus partidaris, hi ha tres raons molt evidents per les quals el president Sánchez no pot ni ha de dimitir. La primera, perquè no obtindrà res de bo; al contrari, de molt dolent, perquè els assetjadors interpretaran la dimissió com una confessió de culpabilitat i renovaran els seus atacs amb més acarnissament. La segona perquè deixa el seu partit en una situació molt compromesa, ja que no disposa d’un líder que tingui el reconeixement general i caldria fer unes primàries. La tercera perquè està obligat a defensar l’honor de la seva dama, com fan els cavallers i ja apunta a la carta. I no li dolgui que l'acusin de plorar; a Amadís de Gaula li deien “el ploricó”.
Una esperada coda: la ferocitat dels atacs de la dreta en totes les variants, extrema, mitjana, mediàtica, judicial, clerical, mafiosa, etc. està moguda pel fet que el president Sánchez hagi trobat una via d’entesa, fràgil i precària, amb l’independentisme català. Catalunya continua sent l’eix al voltant del qual gira la política espanyola. Sánchez és un patriota espanyol acèrrim i l’acusació de trencar Espanya per interessos electorals segurament l’afecta molt. Suposo que pot plantejar una qüestió de confiança que guanyarà amb el suport entusiasmat dels independentistes catalans perquè, si hi ha dimissió, no és segur que la llei d’amnistia arribi a feliç port.
