Una altra manera de dir-ho o pensar-ho seria parlar de llistes cíviques o de llistes patriòtiques o de llistes del moviment independentista o llistes per la independència... i no em refereixo únicament a llistes electorals dirigides a omplir parlaments o municipis, que és el que pensa molta gent quan es parla amb aquests termes i s’imagina votacions, butlletes i urnes darrera de les quals hi ha grups de persones que comparteixen una afinitat, una ideologia o una afició, em refereixo també a les llistes i xarxes que configuren un país en el seu panorama cívic: sindicats, col·legis professionals, associacions de tota mena (de veïns, de clubs d’esport, associacions religioses, associacions culturals, etc,etc.
En la recent Assemblea General Ordinària de l’ANC s`ha debatut i aprovat per majoria (tot i que la participació no ha estat molt gran) el nou full de ruta on consta el tema de la llista cívica en forma d’agrupació d’electors i constituint prèviament un grup promotor; el resultat d’aquesta feina serà sotmès a una consulta aquest mateix any 2023.
Aquesta idea de les llistes de país no és la primera vegada que se’n parla i és un tema recurrent en el món de la política del nostre país i en general de totes les societats organitzades en funció d’aconseguir uns objectius, unes transformacions socials o uns canvis concrets i tenint en compte uns interessos de grup, de classe o de nació
En la història contemporània de la nostra nació –és a dir els segles XIX,XX i XXI – hi ha hagut dos grans moviments que han marcat el tarannà català: el moviment dels treballadors del camp, la indústria i els serveis, a vegades agrupats en gremis,¡ i unions obreres i el moviment més estrictament polític de les agrupacions polítiques dels partits moderns. La nació catalana ho relligava tot mitjançant altres moviments identificadors: la llengua, el moviment cultural ampli incloent la música, el cant, el teatre, la cultura religiosa, l’esport i les diferents formes d’entreteniment.
I un altre element que ho cobria i ho segueix cobrint tot és que tota la nació catalana fa segles que no exerceix un poder propi, que no és sobirana ni disposa d’uns instruments socials i polítics propis d’un estat independent: és una nació ocupada i sotmesa a unes altres nacions que la inclouen per força en els seus estats i li imposen les seves lleis, els seus poders monàrquics o republicans, la seva llengua, els seus sistemes d’ensenyament escolar, els seus exèrcits...
Que la nació catalana no ha oblidat les antigues llibertats i guarda un gran anhel d’independència és un fet inqüestionable: de manera recurrent, sempre que s’ha presentat una ocasió favorable, la nació catalana ha assenyalat un camí i un desig d’alliberament nacional: s’han succeït en la nostra història moviments insurreccionals, memorials de greuges, moviments republicans i antimonàrquics, s’ha reclamat insistentment l’exercici del dret d’autodeterminació i una organització política pròpia... i actualment estem en un moment polític i social marcat pels fets de l’octubre del 2017: Tenim un referèndum d’independència fet amb gran èxit per al SÍ i una proclamació de la independència que es va aprovar parlamentàriament el 27 d’octubre d’aquell any i que està pendent d’implementar-se; tenim- fora de la grapa constitucional espanyola i a l’exterior- un Consell de la República catalana amb un Govern, una Assemblea de Representants elegida, uns Consells Locals de la república organitzats a tota la nació i milers de persones adscrites al Registre Ciutadà d’identitat republicana que han entomat el fet d’aquesta república autoproclamada i li donen vida.
Es a dir que material humà patriòtic, per a no una sinó moltes llistes de país per a tota la xarxa cívica de la nació, n’hi ha de sobres. Circumscriure’s a eleccions a la Comunitat Autonòmica de Catalunya (la CAC) o las del País Valencià i les Illes) em sembla una equivocació i un recorregut molt pobre i escanyat per la unilateralitat espanyola de la constitució.
Operació independentista “taca d’oli” és el que hauria d’ impregnar tota la xarxa activa de país, com per exemple la formació de la Junta de la Cambra de Comerç de Barcelona i altres exemples que s’encaminen en aquest horitzó. Les eleccions que venen tot seguit (les espanyoles, les europees, les autonòmiques de la CAC) han de passar a formar part d’una estratègia general que compti amb tot el teixit organitzatiu i els mètodes unilaterals i la desobediència civil.
