Amb l’objectiu d’avançar en el coneixement de la situació política actual és important descriure els aspectes principals del marc polític institucional que ens ha tocat viure perquè té qüestions fonamentals que cal mostrar a la llum. Perquè el poder real (les grans fortunes i les oligarquies dels estaments polítics, militars, religiosos etc.) juga a fer veure que la justícia, els drets i les llibertats depenen únicament de l’àmbit parlamentari: de si les majories són «de dreta» o «d’esquerra» deixant de banda els mecanismes que regeixen el poder real i que manen, per tant, en la nostra vida quotidiana.
En l’àmbit institucional la rivalitat esquerra-dreta es redueix (en el nostre cas i, d’una manera general, també arreu) a una mena de joc. El contrast entre els partits i moviments de dreta i els que s’autoidentifiquen com d’esquerra té fonamentalment un origen parlamentari i institucional. I malgrat que existeixin organitzacions de lluita social que es reclamen de l’esquerra (sindicalisme, ecologisme, feminisme etc.) el referent institucional, en conjunt, es redueix a la rivalitat electoralista dels diferents grups parlamentaris. La política es limita a la propaganda i al control cada dia més estret dels mitjans de comunicació que defensen l’entorn polític i social existent com el més bo possible i apliquen fórmules de la publicitat per a defensar l’statu quo general i els privilegis dels estaments dirigents.
Dins aquest context, el recurs a una ‘amenaça de la dreta’ per a mantenir-se en el poder institucional, un fals govern d’esquerra, s’ha d’entendre com una mena de subterfugi de tipus propagandístic sense conseqüències sensibles en l’exercici real del poder: la política econòmica, l’acció cultural, els serveis socials, la defensa de l’ús social de la nostra llengua etc. continuen (dins el marc de la monarquia espanyola i la jacobina i elitista república francesa; i tant a ‘la dreta’ com a l’esquerra’) en una dinàmica distant dels interessos del nostre poble.
La política real favorable a les classes populars catalanes és la que està arrelada en les mobilitzacions i en la crítica constant, de manera que les correlacions de força es poden modificar sobre unes bases sòlides. I la força parlamentària que aquesta pràctica permet aconseguir serà, en tot cas, el reflex del grau d’organització, de lluita i de consciència. La lliçó que hem de treure d’aquestes consideracions és que cal mantenir una actitud crítica envers les pràctiques institucionals; i, reforçar l’organització popular arrelada en el territori. És amb aquest fonament que la lluita institucional pot prendre profunditat i tenir eficàcia. Caldran unes altres formes d’organització democràtiques i transparents, llistes electorals obertes, facilitar consultes populars sobre qüestions importants etc. de manera que el ‘xantatge dels líders’ sobre els membres del partit en qüestió serà molt més difícil.
Aquesta lliçó és fonamental perquè ningú no és pot considerar fora del perill de la degeneració institucional que presenta el sistema capitalista arreu del món perquè és el resultat de la pràctica política basada en el control de les direccions dels partits convertits en empreses de contractació i propaganda. I és per això que la República catalana independent s’ha de prevenir contra aquest perill si vol arribar a la independència tot mantenint la possibilitat de construir i preservar la república catalana plenament democràtica, participativa, laica i igualitària que necessitem.
Carles Castellanos i Llorenç, 9.11.2025
-Pensar i fer (2). Mig segle d’involució econòmica, social, ideològica i política
- Pensar i fer (3). Història i potencialitat de la lluita nacional-popular