La lluita d’alliberament nacional que ha transformat una part important del món al llarg dels darrers decennis (tot donant lloc a un nombre considerable d’Estats independents o a moviments d’alliberament nacional persistents) no és una expressió accidental espontània sinó que és el reflex de la revolta antiimperialista que tots els pobles i nacions de la Terra han d’emprendre un cop han afermat la seva personalitat col·lectiva. L’existència dels pobles i nacions i de l’opressió colonial i imperialista és tan antiga com la humanitat. La forma d’explotació coneguda com a esclavatge, per exemple, considerada el primer estadi de ls lluita de classes ja és un resultat flagrant d’una agressió imperialista on el botí consistia en el segrest de les persones robades a un altre poble com a mà d’obra sotmesa per mitjà de la violència.
La historiografia usual ha volgut presentar la contradicció nacional com lligada forçosament als interessos de la classe burgesa. És ver que un esclat important de la consciència nacional ha anat lligada, en un determinat moment, a la revolució democràtica contra la monarquia tot desplaçant del poder l’antiga aristocràcia. Però les revoltes d’alliberament nacional són més antigues i generals en tant que són reaccions a formes de dominació col·lectives dels poders de tot ordre (Imperis o grans Estats amb formes de coacció i de repressió importants i amb ambicions imperialistes). Les lluites d’allibertament nacional recorren, doncs, diversos estadis històrics d’acord amb l’evolució de les formes d’opressió nacional.
L’experiència de la lluita nacional i per la Independència al nostre país ha anat acompanyada, sobretot des dels anys 60 del segle XX, de l’expressió de tot un renaixement democràtic que podria ser qualificat de ‘Segona Renaixença’ (prenent com a referència la primera la Renaixença del segle XIX), un nou impuls social, cultural, i ideològic: noves organitzacions obreres, d’estudiants i ciutadanes; esclat literari i de la cançó, pressió per l’ús social de la llengua, efervescència intel·lectual, Congrés de Cultura Catalana etc.; esclat del feminisme i l’ecologisme etc. Una efervescència que s’ha estès arreu dels Països Catalans i que ha anat sacsejant aspectes molt diversos de la nostra societat nacional enfront de l’Estat espanyol franquista (des de la defensa d’un marc democràtic, a un enfortiment de la consciència nacional i política arreu de la nació, vers una societat alliberada de tota forma d’opressió).
L’amplària d’aquesta revitalització de la nació catalana posava en perill l’articulació colonialista del poder de l’Estat espanyol damunt el poble català i els sectors dominants van reactivar les seves oligarquies (administratives, polítiques, judicials, policíaques i militars) de tal manera que van preparar una ‘Transició’ que no posés en qüestió la dominació dels sectors benficiats del franquisme. Calia impedir, per mitjà de tots els recursos, l’alliberament de la Nació Catalana (els Països Catalans) i aquest ha estat un dels objectius primordials del conjunt de les forces vives espanyoles, que van portar a una col·laboració espanyolista entre la part més perspicaç del franquisme i un sector de l’anomenat antifranquisme (sobretot situat aparentment a l’esquerra: PSOE, PCE etc. però profundament espanyolista). La situació actual és el resultat d’aquella falsa transició que va permetre la pervivència i els priviegis de les grans empreses i oligarquies.
L’anomenada Transició ha estat el mitjà que han utilitzat aquests sectors reaccionaris, obrint un procés que va comportar dosis extremes de repressió. Contra aquesta ofensiva les classes populars de la nostra nació han protagonitzat lluites en els més diversos àmbits socials de manera que en conjunt la lluita nacional-popular ha constituït un pol aglutinador en la perspectiva de superar les limitacions del marc polític espanyol i també de l’Estat francès. Aquest objectiu de llibertat i d’igualtat basada en el respecte a la personalitat de la nostra nació és ara també la perspectiva que pot posar fi a les limitacions dels marcs polítics que patim. És la lluita d’alliberament nacional-popular el pol que ha de fer possible articular adequadament un moviment arrelat al territori, mogut per l’objectiu d’assolir la República catalana democràtica, laica i igualitària que necessitem.
Carles Castellanos i Llorenç 2.11.2025
- On som?
-Pensar i fer (2). Mig segle d’involució econòmica, social, ideològica i política