Ara fa 40 anys, l’11 de març de 1984, va fundar-se a Reus el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Es culminava així un procés de confluència que havia començat a coure’s, any rere any, en les diferents Trobades Independentistes, que aplegaven diferents nuclis activistes, tant a nivell territorial com a allò entès aleshores com a sectorial (ecologista, feminista, de lluita per la llengua…), units per un denominador comú: el rebuig al règim sorgit de la transacció del franquisme a la monarquia borbònica, i la lluita per la independència, indestriable de la transformació social i econòmica, com a puntde partida per a la construcció d’un projecte polític emancipador per al conjunt dels Països Catalans.
La creació de l’MDT responia, doncs, a la necessitat de dotar d’una organització de masses un independentisme que, davant allò que en Xirinachs va qualificar anys més tard com a “traïció dels líders”, va decidir no sotmetre’s al règim dominant repintat de democràcia parlamentària, sinó combatre’l frontalment. Fins aquell moment s’havien creat com a organitzacions unitàries els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (per fer front a la repressió), els Grups de Defensa de la Llengua (per impulsar l’activisme lingüístic) i Terra Lliure (com a organització de propaganda armada).
L’MDT havia de ser el moviment que donés una projecció de masses i una capacitat d’incidència social i política a aquell independentisme combatiu que s’erigia en l’única veu crítica amb l’statu quo.
La seva va ser, però, una creació accidentada, ja que les desavinences ideològico-estratègiques i les diferències pel que fa a la concepció del model organitzatiu entre el PSAN i IPC van provocar que en aquella assemblea fundacional un dels sectors que l’havia impulsat (el que es reconeixia al voltant d’IPC) no hi participés i s’hi sumés amb posterioritat. Aquest fet, i la incapacitat d’arribar a uns acords mínims en qüestions fonamentals, com la democràcia interna, esdevindrien claus al cap de pocs anys per entendre l’escissió protagonitzada pel PSAN el 1987 en trobar-se en minoria, que culminaria amb la creació de Catalunya Lliure a partir de la teorització del «Front Patriòtic».
Aquell 1987, la majoria de la militància del MDT va donar suport a la ponència Per una Política Independentista de Combat (PIC), que assentava les bases ideològiques i estratègiques de l’esquerra independentista, i que posteriorment tindria la seva plasmació en l’àmbit tàctico-estratègic en la formulació de la Unitat Popular (1989).
Així doncs, malgrat la seva accidentada creació, l’escissió de 1987, i la dura repressió soferta (atemptats parapolicials en diferents seus, pallisses a militants, i persecució policial que va assolir el seu zènit amb l’Operació Garzón el 1992), els primers anys d’existència del MDT van transformar el panorama polític català en uns quants sentits:
- Es va visibilitzar que hi havia una alternativa política al règim monàrquic, al regionalisme conservador, i a l’autonomisme de fireta. Alternativa que atreia especialment el jovent i les persones més compromeses en les lluites socials.
- Es van popularitzar els termes, els lemes i els símbols que configurarien l’imaginari col·lectiu de l’independentisme, preparant el terreny per a la seva extensió social.
- Va enquadrar una generació de joves, que no havien viscut el franquisme, i que, lliures de les cotilles de la mitificada oposició reformista que aleshores ja s’havia acomodat al règim, es reclamaven desacomplexadament independentistes; joves que s’han convertit en quadres polítics determinants en el moviment independentista més recent.
- A força de confrontar el regionalisme i el pujolisme, va forçar la clarificació política d’organitzacions que no hi plantejaven una alternativa clara, i que aleshores no apostaven per la Independència (com la Crida a la Solidaritat o Esquerra Republicana de Catalunya).
- Va deixar un llegat d’elements polítics importants per al futur, com ara el primer municipalisme independentista (a través de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista), la concepció de la Unitat Popular, la necessitat de plantejar la lluita antirepressiva dins una estratègia global de ruptura, o la necessitat de la creació d’una Assemblea Nacional Popular Catalana com a eina alternativa i oposada a la institucionalitat del règim.
A la ja comentada repressió i a algunes mancances internes que en algun cas han esdevingut endèmiques, es va sumar una conjuntura internacional marcada per la derrota del bloc soviètic i la instauració de la globalització neoliberal de la mà d’uns EUA erigits en gendarme del món. No eren, doncs, bons temps per a estratègies insurreccionals. La guerra psicològica i ideològica per part del sistema de dominació fou acarnissada; i les dificultats per articular un moviment sòlid anaven de bracet amb els cants de sirena convidant-nos a plegar veles i sumar-nos al nou «món feliç i global» i a les «vies institucionals» (tan suposadament com falsament democràtiques). El mèrit, en aquelles circumstàncies, va ser sobreviure… i fer-ho sense renunciar als principis.
És en aquest context que, entre 1997 i 1998, la militància encara activa de l’MDT, que havia restat «congelat» durant els anys de l’Assemblea d’Unitat Popular fins a la integració d’alguns dels seus membres a ERC, decideix la seva refundació; però aquesta vegada en forma de partit revolucionari. La lectura era clara: calia fer foc nou i començar per assentar i renovar les bases per a la reconstrucció del moviment; i això requeria grans dosis de formació política, de disciplina militant, i d’activitat discreta.
L’MDT centra aleshores la seva activitat en diversos àmbits: la lluita ideològica, la construcció de la Unitat Popular amb un caràcter com ja hem dit tàctico-estratègic (és a dir, no només com a acumulació puntual de forces per unificar lluites, assolir victòries puntuals i forçar la ruptura, sinó també com a eina per a prendre el poder polític i construir un poder popular capaç de fer viable a República Socialista Catalana), i l’articulació d’un ampli espai sòcio-polític per la Ruptura Democràtica, a través d’iniciatives com les consultes, la Plataforma pel Dret a Decidir, o l’ANC, entre d’altres.
Veiem així, de nou, com de significativa va ser l’activitat del MDT per entendre el decenni 2009-2019, que dugué l’independentisme, com a projecte emancipador i transformador, a esdevenir el projecte polític majoritari entre el poble català… tot i que, malauradament, donada la feblesa numèrica i organitzativa en comparació amb les forces del sobiranisme liberal i institucionalista, i donada la repressió de l’Estat, no va arribar a esdevenir hegemònic.
Conscient d’aquestes limitacions, en part donades per l’opció d’haver estat refundada com a una organització «discreta», la militància del MDT va promoure a partir del 2013 un procés de confluència que culminà el novembre de 2014, ara fa 10 anys, en la creació de Poble Lliure… i el fil roig continua!
