Ara bé, la manera com es canalitza el malestar depèn de les condicions subjectives; és a dir, del nivell d’organització (en aquest cas de la pagesia) i de qui es posa al capdavant de les mobilitzacions. Mentre a la majoria de l’Estat espanyol l’extrema dreta i els grans propietaris (valgui la redundància) han capitalitzat les protestes, al Principat s’han bandejat aquests elements i s’ha evitat aquesta deriva, en bona mesura gràcies a l’existència i la trajectòria històrica de la Unió de Pagesos. Mentre que a l’Estat les protestes han pres un caràcter reaccionari, xenòfob i negacionista climàtic, al Principat han pres un caràcter progressista i que assenyala els tractats de «lliure comerç», les polítiques neoliberals de la UE i, precisament, els causants del canvi climàtic. I, com no podia ser d’altra manera, també han pres un caràcter d’afirmació nacional, incloent mobilitzacions conjuntes amb la pagesia de la Catalunya Nord. Al País Valencià, les mobilitzacions s’han debatut entre un escenari i un altre, amb elements reaccionaris, però també amb organitzacions com la Unió Llauradora organitzant les seves pròpies mobilitzacions i denunciant el paper de l’extrema dreta.
Sigui com sigui, les lliçons que podem treure de tot plegat són aplicables a la nostra lluita per l’alliberament social i nacional. Que del clarobscur actual en sorgeixi un nou món o un monstre depèn crucialment de qui es posa al davant i és capaç de donar resposta al malestar i la frustració. Des de La Veu, seguim generant debat, eines i pensament per tal que aquest lideratge sigui de l’independentisme d’esquerres.
