Cal que vencem la dificultat d'aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls (Fèlix Cucurull: El fet nacional català a través de la història, 1980)
A l’historiador cal exigir-li probitat (rectitud o honestedat) no pas que sigui neutre, perquè la neutralitat no existeix. Ha de ser objectiu en la descripció dels fets, però ha de tenir tot el marge que vulgui per a interpretar-los i extreure’n totes les conseqüències que li plagui des del punt de vista ideològic en que se situï.
Comparteixo aquest criteri de Jordi Arquer i sempre tinc present que “Faig història i combat. Jo no sóc neutre, no ho estat mai, no ho seré mai”. (1)
La fi de la història, que van propugnar els ideòlegs de l’imperialisme neoliberal, no sols no s’ha produït sinó que ha aguditzat totes les contradiccions soterrades. Per exemple, avui dia als Estats Units de Nord-amèrica (2), els sectors més progressistes i defensors de la diversitataterren estàtues de Colom i de militars sudistes alhora que es qüestionen els herois de la seva independència nacional, Thomas Jefferson o George Washington, titllant-los de genocides i d’esclavistes.
Als Països Catalans s’han replicat algunes d’aquestes accions, però sense massa coherència, ometent el fet que, més enllà de l’existència objectiva d’una burgesia enriquida gràcies a l’esclavisme, allò que més identifica un Antonio López (marquès de Comillas) o un Miquel Biadaés la seva significació com a espanyolistes i furibunds impulsors d’un estat-nació contrari als interessos de les classes populars.
No es tracta de jutjar, in absentia, els protagonistes de la història ni de fer exercicis de moral històrica (3), sinó de recórrer a les fonts per explicar els fets i per a oferir claus interpretatives sobre qui som i quins són els fonaments de la nostra societat, per ajudar a superar les contradiccions i conflictes subjacents.
La història nodreix la memòria històrica i malgrat els reiterats intents de bastir una memòria històrica democràtica hi ha estats, com l’espanyol,que mai han reeixit en aquest àmbit. Malgrat la insistència de molts sectors polítics, econòmics, acadèmics i mediàtics, podem afirmar que el mite de la “Transició espanyola a la democràcia” fa temps que s’ha esfondrat.
En primer lloc, gràcies al treball dels historiadors i a l’acció de les entitats memorialistes que intenten donar resposta als familiars de persones desaparegudes i/o represaliades durant la Guerra de 1936-1939 i la dictadura franquista.
En segon lloc, indubtablement, gràcies a l’impuls del procés independentista català, que ha desemmascarat molts pretesos demòcrates, que en realitat avantposen la unitat de la nació espanyola a l’exercici de la democràcia o als drets fonamentals i que es manifesten com a partidaris d’una repressió implacable que segueix fil per randa el modus operandi de la dictadura franquista.
L’amnistia del 1977 va ser emprada com a una llei de punt i final i, contradient el dret internacional, va eximir de qualsevol responsabilitat penal els criminals de la Dictadura. En aquesta tessitura, marcada per la cultura de la por i del terror, va sorgir la Constitució espanyola de 1978, que bàsicament segellà un pacte d’elits contrari als interessos populars, un pacte de caixa o faixa, destinat a esclafar el poble i a fragmentar la nació catalana. Des d’aleshores, la continuïtat de la repressió, amb altres formes i amb altres cares, ha estat permanent i no ha cessat en 40 anys.
La tasca de l’historiador hauria de servir per posar llum no pas per a emmascarar la realitat. Per això, resulta inversemblant que hi hagi historiadors ben documentats, com Martí Marín, que afirmin que “la destrucció de la dictadura fou completa” (4) , quan les evidències i els fets, més enllà de la ideologia i els símbols, demostren que hi ha massa elements de continuïtat amb el passat dictatorial que llasten la qualitat democràtica de l’Estat espanyol, perquè mai es van depurar els cossos policials (torturadors), o els estaments militar i judicial.
Precisament, el treball de recerca fet fa anys per Francisco Bastida , va posar de manifest la continuïtat ideològica dels magistrats del Tribunal Suprem, màxim òrgan judicial espanyol, que té incrustat l’article 33 del Fuero de los Españoles de la Dictadura en el seu ADN i que ha impregnat la cultura jurídica en base a la ideal de la salvaguarda de la unitat d’Espanya per damunt dels drets fonamentals.
La memòria històrica és, per tant, un camp de batalla des del qual les institucions malden per articular consensos que les legitimin. Justament, l’Estat espanyol contemporani ha fonamentat la seva estructuració entorn del mite de la Transició, que ja hem vist que té unes mancances evidents.
Un altre exemple de memòria històrica en disputa que vull comentar van ser els actes del Tricentenari de 1714. A partir del treball d’un ampli ventall d’historiadors es van fer múltiples exposicions, rutes guiades, senyalització de viles cremades i es van museïtzar les ruïnes del Born com a espai de memòria nacional.No obstant això, la significació política d’aquesta memòria transcendia els fets històrics i això va provocar una resposta adversa d’enaltiment de la monarquia borbònica en alguns sectors de l’espanyolisme (associant-la amb modernitat) o la mesquina contraposició de memòries en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, que va optar per contraposar la memòria de 1714 amb la memòria de la lluita antifranquista.
Més enllà de les disputes per la memòria, en aquest punt, penso que convé tornar a reivindicar la figura de l’historiador com a “consciència crítica de la societat”, ja que a diferència del periodista, del politòleg o del sociòleg, la seva missió no és ni sacralitzar el passat ni rebutjar-lo, sinó investigar els fets (fonts històriques)i establir, des d’un punt de vista determinat (ideologia), un diàleg equànime, rigorós i interdisciplinari entre passat i present a partir d’una tradició historiogràfica concreta, que en el nostre cas és la historiografia catalana.
Per això, cal recuperar el testimoni deFerran Soldevila, un clàssic entre els historiadors catalans, que, precisament, va establir les bases d’un projecte historiogràfic autocentrat i no subordinat amb l’objectiu de “Fer de Catalunya un poble normal”, a partir d’una historiografia que recollís les aportacions medievals, les dels autors de la Renaixença i que relligués el intents d’institucionalització impulsats per la Mancomunitat i la Generalitat republicana i a la qual ara hi hauríem de sumar l’esforç recent desplegat entorn dels governs autonòmics i els múltiples centres d’estudis i recerca comarcal i locals. Una historiografia que es defineix per l’ús del català com a idioma científic i de creació literària i per l’estudi del conjunt de l’àmbit nacional (Països Catalans).
A propòsit de Soldevila i a tall de cloenda, tal com remarca Enric Pujol : “optar per una historiografia desacomplexada no comporta, de cap manera, recloure’s en si mateix, sinó que és la condició perquè la historiografia catalana assoleixi una dimensió internacional”.
NOTES:
(1) ARQUER, Jordi: El futur de Catalunya i els deures de l’emigració catalana.- Mèxic DF, 1943, p. 9
(2) Vegeu article d’Amanda Mars “La memoriahistóricaabre una guerra en las escuelas de EEUU”, El País [consulta feta el 02-08-2021]
(3)Vegeu ZINN, Howard: La otra historia de los Estados Unidos (Desde 1492 hasta hoy).- Hiru.- Hondarribia, 1999, p. 18
(4) MARÍN, Martí: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977).- EUMO.- Vic, 2019, p. 29
(5) BASTIDA, Francisco J. (1986): Jueces y franquismo . El pensamientopolítico del Tribunal Supremo,citat per VEHÍ, Mireia; BERNAT, Ignasi; PETER, Olivier i SALELLAS, Benet: Amnistia. Propostes per a un debat necessari.- Tigre de Paper.- Manresa, 2021, p. 30-31
(6) PUJOL, Enric: "Història i reconstrucció nacional. La historiografia catalana a l’època de Ferran Soldevila (1894-1971)".- Recerca i Pensament, 18.- Editorial Afers.- Catarroja / Barcelona, 2003, p. 344
