Demà hi ha l’acte d'homenatge a en Pep Musté i la Teresa Putellas, que es farà a la Plaça Major, centre neuràlgic de la comarca i lloc on han passat tantes hores, dècades, a la paradeta de verdures i planter.

El motiu d’aquest homenatge coincideix amb la jubilació d’ambdós independentistes, i perquè en Pep ha patit aquest any un tràngol de salut, del qual confiem que se’n sortirà, com ha fet sempre. No obstant això, tot i aquesta sotragada vital, no ha deixat d’assistir a actes, manifestacions, protestes... Més ara que ha abraçat el "retir" laboral. I ja es diu, que actualment els activistes acostumen a ser els jubilats, perquè compten amb temps, amb consciència política i amb fermes conviccions. En Pep i la Teresa en són un bon exemple. No se’n perden ni una.

L’homenatge a en Pep és un reconeixement a la lluita independentista, és clar. I és bo, com el fet que la Blanca Serra hagi tingut avui un homenatge pels seus anys de fermesa militant. I més ella, que no s’ha estat de denunciar el nefast fenomen de l’adanisme al moviment independentista. Ja ho sabeu, aquells que neguen que la lluita actual provingui d’unes arrels i esforços precedents que van obrir el camí. Un adanisme, uns adanistes, d’una cretinesa indescriptible, com la de censurar i blasmar lluitadors independentistes com en Pep Musté. Molts d’aquests cretins i covards que tant murmuraven ara es troben en un altre lloc. I ben callats. Feu memòria.

Que cadascú sigui conscient d’on es troba i què fa. En Pep és una cosa que sempre ha tingut clara. I sempre ha decidit tirar pel dret i esquivar els cants de sirena. Solidaritat, activisme, anar per feina, noció de país, abrandament... Els trets inconfusibles d’un patriota català. Ha viscut moments de clarificació política importants, travessies al desert en què l’arbre assedegat del moviment es desfullava i uns paràsits en corcaven l’escorça. Ell sempre recorda com, quan érem a la presó, el líder d’Esquerra va perbocar –com a resposta en un acte– un “...que es podreixin a la presó.” Si fa no fa, com els de l’adanisme sectari.

“Que es podreixin a la presó...” En Pep va ser condemnat a 140 anys pel seu activisme clandestí. L’independentista català amb la condemna més alta de la història. Quatre judicis, incomptables conduccions, aïllament i dispersió, tortures als calabossos... Però va mantenir el català als tribunals de Madrid, va rebutjar les ofertes deshonestes per solucionar la situació de presó, va condemnar aquells que volien fer claudicar dels principis dels presos independentistes, van trencar lligams polítics orgànics quan el projecte anava a la deriva...

Potser caldria alguna cosa més que aquest homenatge. Més aviat una novel·la, un film... Perquè la biografia militant d’en Pep mereixeria ser contada, sobretot per no perdre la memòria i el sentit de dignitat col·lectives. Perquè hi ha molts episodis, vivències i peripècies discretes que algun dia caldrà explicar.

Com homenatge, uns versos d’en Joan Salvat-Papasseït, que donen títol a aquest article:

Guardeu la terra els pagesos germans
(...)
Preneu els estris de viure en combat. Per Catalunya: una passa endavant!