70 anys després, la guerra continua

Per Sebastià Colomer, membre d'Endavant-OSAN

Per quin motiu un moviment polític revolucionari hauria de commemorar la diada històrica del 26 de gener?
Fa 70 anys de la victòria d’un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l’església catòlica i la derrota d’una República en que la classe obrera cada cop exigia canvis més profunds i en que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. No seria aquest fet, més bé, motiu d’un simposi d’historiadors? La 2ª República era, en definitiva, un règim burgès basat en l’explotació de la classe treballadora i l’opressió de les nacions sotmeses, com la nostra, a l’ocupació espanyola.

És cert que reconeixia el sufragi universal, l’autonomia del Principat i algunes llibertats d’associació i expressió. Però els que vivim sota el jou de la “democràcia” espanyola ja sabem el valor relatiu que aquestes coses poden tenir.  Si es tractés simplement d’això, els exercicis de memòria històrica de la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol no semblarien una amarga ironia.

Però la majoria dels treballadors que van defensar la República ho feren, sobretot, per avançar en la lluita contra l’explotació, per abolir els privilegis, construir una societat d’iguals i conquerir llibertats nacionals. I aquesta no és una guerra perduda. És una guerra que encara no hem guanyat. En el discurs radiat del 20 de gener (sis dies abans de l’ensulsiada) el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, afirmà lúcidament: “En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins el nostre nom”. No l’hem perdut. Com tampoc no hem perdut la voluntat de destruir el capitalisme per construir una societat sense classes.

I per quin motiu ho hauríem de fer en el marc d’una campanya anomenada “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” que rememora la derrota davant les tropes borbòniques entre el 1707 i el 1715?

La derrota va provocar, com ja s’havia esdevingut el 1707-1715, l’èxode d’un 10% de la població catalana, la supressió de les institucions d’autogovern, l’assassinat dels desafectes al nou règim i la prohibició de la nostra llengua. És clar que, en contra del tòpic, la història mai no es repeteix. La derrota del 1939 va portar la prohibició de l’organització obrera (inexistent el 1715) i l’aniquilació en massa dels seus antics militants i col•laboradors; i, aprofitant la indefensió dels treballadors i, sobretot, de les treballadores, la intensificació de l’explotació capitalista. Tan bon punt Barcelona fou ocupada, el govern feixista va aprovar la Llei de Responsabilitats Polítiques que posava fora de la llei 24 partits polítics, els sindicats i les associacions obreres. S’iniciava el nou ordre: desnacionalitzacions, descolectivitzacions, nous bitllets de banc i retirada de tots els llibres marxistes i separatistes.

Què té de reivindicativa ara, en “democràcia”, la data del 26 de gener?

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, les “democràcies” s’alinearen amb la dictadura –amb la qual compartien model socioeconòmic- com a aliat contra el comunisme. Abans (1933-1939) havien permès el desplegament militar/imperial nacionalsocialista del Tercer Reich (aliat militar dels feixistes espanyols, no ho oblidem).  Tenien l’esperança de llençar-lo contra els comunistes alemanys i la Unió Soviètica “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” fins que es van sentir directament amenaçades. Per això, quan el 1978 el feixisme es va autoreformar, enlloc de recuperar les institucions i la legislació, contra les quals Franco s’havia alçat el 1936, no es va exigir cap responsabilitat pels crims comesos i es va mantenir el poder real en mans dels mateixos. La Constitució Espanyola, que acompleix trenta anys, té com a funció legitimar aquest poder i reconfigurar el seu projecte d’Estat sense que cap de les bases del seu poder quedin alterades. El rei espanyol –hereu designat per Franco el 1969- com a cap de l’Exèrcit, n’és el garant.  Després de quaranta anys de feixisme, sense ruptura democràtica, amb recuperacions hipòcrites d’una memòria històrica esbiaixada, sense depuració dels poders fàctics que sostingueren i legitimaren la dictadura i amb la traïció dels sindicats majoritaris i l’”esquerra” burgesa que acceptaren la reforma, retrocedim en drets socials, polítics i nacionals. No ens n’hem d’estranyar. Hi ha alguna cosa de certa en la versió manipulada que ens volen vendre de la guerra europea. Potser és cert que era una guerra entre el feixisme i la democràcia. Però, aleshores, el feixisme són ells i la democràcia nosaltres. I el feixisme va vèncer… de moment. 

 En aquest any s’acompleixen 70 anys de la victòria feixista. 350 anys de l’ocupació francesa del Rosselló, Conflent, Vallespir, Fenolleda i una part de la Cerdanya. 300 anys de l’ocupació espanyola de la resta del país. Una ocupació que en aquests tres segles s’ha trobat amb la resistència popular. En aquest context de conflicte nacional i de classe gairebé permanent, cal entendre la repressió que han patit els treballadors catalans. És la radicalització d’aquest conflicte la que va fer a la burgesia optar per la solució feixista. Mentre els seus objectius continuïn reeixint, mentre duri l’ocupació, mentre els Països Catalans no siguin un únic país lliure d’homes i dones lliures; la guerra continua.