“Refundació del capitalisme”, per a què?

Desprès de cada crisi, les classes dirigents han readaptat la dinàmica del sistema per seguir mantenint els seus guanys econòmic intactes. Així, veiem que, després de la gran crisi de l’any 1929, neixen els governs feixistes a Europa, que no són més que l’estat burgès capitalista en la seva màxima expressió, que conduí a una guerra mundial entre els estats feixistes i els altres estats capitalistes en lluita per l’hegemonia econòmica.

En finalitzar la segona guerra mundial, trobem el període temporal més estable quant a creixement econòmic, que durà fins a principis de la dècada dels 70, caracteritzant-se per la intervenció i regulació pública dels mercats financers. Però, amb la recessió de l’any 1973, es va demostrar que, per molt regulat que estigui el sistema, les crisis són innates del capitalisme degut a la seva lògica de necessitat de creixement il·limitat.

Durant aquesta etapa de llarg creixement econòmic que compren des del final de la Segona Guerra Mundial fins la recessió del 1973, es consolida (per cert justos, només en alguns estats occidentals) el que s’anomena l’estat del benestar, amb la vocació de representar un capitalisme de rostre humà. Com s’ha demostrat al llarg de la història, un sistema basat en l’explotació de persones i territoris mai pot tenir rostre humà, però, lluny d’humanitzar el sistema, el que sí va fer, des d’una òptica de lluita de classes, fou arribar a institucionalitzar les lluites obreres convertint aquestes en lluites salarials deslligades de qualsevol projecte emancipador de la classe treballadora.

Així, ens trobem en la dècada dels 70, on les classes dirigents tornen a readaptar la dinàmica del sistema per seguir mantenint guanys, ens trobem amb l’ofensiva neoliberal i l’inici de la globalització econòmica com la coneixem avui dia. A partir d’aquest moment, la lògica capitalista es converteix en produir allà on els costos són menors (origen de les deslocalitzacions) i en què tot és susceptible de convertir-se en guany econòmic, tot el que en l'època de l’estat del benestar era considerat un servei públic ara es veu com un nou filó de negoci (educació, sanitat, pensions...).

Tota aquesta reorganització econòmica a nivell global no troba una oposició de les classes treballadores degut a la seva institucionalització i pèrdua de combativitat que experimenten durant els anys anteriors, en què les demandes obreres ben canalitzades, paradoxalment, es converteixen en un pilar més del creixement econòmic capitalista del moment.

Així, ens trobem a l’any 2008 amb una nova crisi econòmica, de la qual els i les economistes capitalistes culpen del seu inici a un abús en el sistema financer especulatiu, però, com deia Marx fa més d’un segle: “El sistema de crèdit accelera el desenvolupament material de les forces productives i l’establiment del mercat mundial. Al mateix temps, el crèdit accelera les violentes erupcions de crisis i, per tant ,els elements de desintegració de l’antic mode de producció”. Sense negar la importància que en aquesta crisi ha tingut l’especulació financera, ha quedat demostrat que és la mateixa lògica del sistema, l'acumulació de capital, sobreproducció, reducció de costos, la que produeix cíclicament aquestes crisis econòmiques, que recauen a les esquenes de les classes treballadores.

Perquè aquesta crisi no fos diferent a les altres, les classes dirigents s’han reunit de nou, aquest cop en la trobada del G-20, per tornar a readaptar la dinàmica del sistema als seus interessos. La resposta ha estat més neoliberalisme, més desregularització de les relacions de treball, més privatització de serveis públics, i intervenció pública en nom de la dinamització del lliure mercat. En aquest punt situaríem les escandaloses inversions amb diners de les classes populars per rescatar bancs i grans empreses privades.

Ens cal una resposta política, però també una resposta sindical que, des dels Països Catalans, recuperi la lluita de classes com a eix de la seva praxis diària, per desmuntar la fal·làcia que el sistema capitalista és l’únic possible.

A les classes populars no ens serveix refundar el capitalisme, i és que l’únic que ens beneficiaria és la destrucció d’aquest.